Victòria incontestable de Díaz Ayuso

Isabel Díaz Ayuso, candidata del PP, va obtenir ahir una victòria incontestable en les eleccions autonòmiques madrilenyes, a l’aconseguir 65 dels 136 escons de l’Assemblea de Madrid. No només és un bon resultat absolut, també ho és relatiu, ja que dobla de llarg els 30 escons que va obtenir la seva candidatura en les eleccions del 2019. Sumant els diputats d’ahir del PP amb els de Vox s’aconsegueix un bloc de dretes amb 78, folgadament per sobre de la majoria absoluta, que a l’Assemblea és de 69. El tercer partit a la dreta de l’espectre polític, Ciutadans, es quedarà sense representació, al no assolir el 5% de vots requerit. A l’esquerra, el PSOE encapçalat per Ángel Gabilondo es va clavar una dolorosa patacada, al passar de 37 a 24 escons; Més Madrid, amb Mónica García, va avançar fins als 24 (en tenia 20), empatant amb el PSOE al capdavant de l’esquerra, però amb més vots; i Unides Podem, malgrat l’anomenat “efecte Pablo Iglesias”, només va passar de 7 a 10.

La Comunitat de Madrid continuarà per tant en mans de la dreta, en les quals està des del 1995, quan la va conquerir el popular Alberto Ruiz-Gallardón, d’això ja fa 26 anys.

La gran incògnita després d’una jornada amb una participació al voltant del 76%, malgrat la pandèmia, és ara si el PP donarà entrada a Vox en un Executiu de coalició o si optarà per governar en solitari. Amb Vox, el PP sumaria majoria absoluta. Però l’abstenció de Vox li permetria governar sol.

Des d’un primer moment, el PP va presentar aquests comicis autonòmics en clau nacional. I el president del Govern central va acceptar l’envit. És lògic doncs, ja amb l’escrutini en mà, analitzar-los en funció dels seus efectes en l’escena espanyola. El PP, que va assumir un risc cert a l’avançar aquestes autonòmiques, pot donar-se per satisfet. Pablo Casado, el seu líder, sempre va presentar un possible èxit, ara ja al sarró, com el primer pas cap a la Moncloa. Un revés a Madrid hauria

Patacada del PSOE, que baixa de 37 a 24 diputats, els mateixos que té ara, amb més vots, Més Madrid

complicat el seu futur. Però el resultat d’ahir –amb el PP per sobre de la suma dels tres partits d’esquerra– li dona ales. En el cas de Vox s’ha demostrat –i és una bona notícia– que l’aspra campanya de Rocío Monasterio no ha donat grans rèdits. La seva presència a l’Assemblea –13 diputats– serà similar a la prèvia –12–. Però ara s’enfronta a una nova disjuntiva: donar suport a un govern del PP des de fora, com fa a Andalusia, Múrcia o l’Ajuntament madrileny, o integrar-s’hi. Queda per veure quina serà la seva actitud al respecte. I, sobretot, la del PP. Finalment, per a Ciutadans, el resultat té l’efecte d’una garrotada, tant a escala autonòmica com espanyola. Malgrat el bon ànim del seu candidat, Edmundo Bal, els taronja han desaparegut de la comunitat que fins fa poc cogovernaven i se situen davant un ombrívol horitzó nacional.

Malgrat les felices expectatives que pugui tenir Casado, és aviat per assegurar que el PSOE entra en fase de declivi: Pedro Sánchez ha acreditat ja la seva resistència. Sí que pot dir-se, en canvi, que l’intent d’Iglesias, després de deixar la vicepresidència del Govern de l’estat, de rellançar UP a la Comunitat ha tingut un curt efecte, i ahir a la nit va precipitar l’intuït final de la seva carrera política. Una cosa ben diferent cal dir de Mónica García, que era la candidata menys coneguda a l’inici de campanya i la tanca molt reforçada.

La campanya del 4-M es recordarà pel component ideològic, la simplicitat populista i el to aspre, més que pel debat de polítiques. Però el dia a dia no es gestiona amb arengues. Ayuso, que ha afrontat la pandèmia amb laxitud i xifres de víctimes molt elevades, ha promès en campanya les retallades fiscals que ja va anunciar en la investidura del 2019, sense materialitzar-les. Tampoc ara no li serà fàcil. En particular, si algun dia desitja que la Comunitat deixi de ser la segona d’Espanya amb menys despesa sanitària per habitant i la que menys inverteix en educació per alumne.