La Vanguardia (Català-1ª edició)
Redescobrint el Cagalell
Noves troballes apunten que la desapareguda llacuna del Raval va viure la màxima esplendor durant el neolític i l’aigua era dolça i neta
Quan un camina pels estrets carrerons del Raval costa de creure que antigament no hauria estat impossible perquè la majoria del terreny que es trepitja avui era una zona pantanosa. Nous sondejos geològics fets en un solar durant una obra al carrer Arc del Teatre han permès aportar llum sobre l’antic estany conegut com el Cagalell. El nom podria indicar que es tractava d’una zona poc idíl·lica, però les investigacions recents apunten en una altra direcció.
Aquesta llacuna hauria viscut el moment de màxima plenitud durant el període neolític, entre el 6.500 a.C. i el 2.000 a.C., segons les últimes troballes en el marc del projecte PaleoBarcino, que des de fa anys estudia la configuració de la línia de costa de Barcelona en un treball conjunt entre el Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona i la Universitat de Barcelona (UB). “Després d’analitzar els sediments vam trobar que l’aigua del Cagalell era dolça i neta”, assegura Santiago Riera, professor del departament de Prehistòria i Arqueologia de la UB.
De fet, els experts veuen el final del Cagalell quan s’acaba el període neolític. “El que observem és que en època romana el Cagalell ja hauria desaparegut perquè tenim restes romanes a sobre. De l’època fundacional hi ha camins, zones de necròpoli i la gran vil·la romana a l’entorn
FONT:
Sant R.
Antoni
Cons al·luvials
Sondatges de Sant Pau del Camp”, afegeix Carme Miró, arqueòloga responsable del pla Bàrcino del Servei d’Arqueologia del Consistori de Barcelona. “Hi ha cites medievals que parlen del Cagalell, però pensem que potser en èpoques de moltes inundacions es podria tornar a formar i no es tractaria d’un lloc d’aigua permanent”, apunta Riera.
L’anàlisi de les restes trobades, que encara està en fase d’estudi, també ha permès delimitar l’extensió aproximada del Cagalell, i la hipòtesi amb què es treballa és que serien dues llacunes. “Es tracta d’un estany molt estès que estaria format per dos. Si els unim, calculem una superfície de 20 hectàrees d’aigua en el moment de màxima expansió que aniria des de l’avinguda Paral·lel fins als peus de l’antic mont Tàber, gairebé fins al carrer
L’antic estany inclouria unes 20 hectàrees i al voltant s’hi va establir població prehistòrica
Avinyó”, avança Riera. Pel que fa a la profunditat, detalla que “com a mínim era de dos o tres metres”.
Malgrat que aquesta zona humida era a prop del mar, es va formar sobretot a partir de les rieres que baixaven de Collserola, com la de la Magòria, la Malla i la Creu d’en Malla. El fet que el Cagalell estigués format per aigua dolça i neta hauria propiciat que poblacions prehistòriques s’assentessin al seu voltant, ja que importants jaciments neolítics, com ara els de Sant Pau del Camp, s’han trobat al voltant d’aquest indret.
“Un estany d’aigua neta oferia moltes possibilitats. No només per alimentar-se amb la pesca, sinó també per rentar-se i per a altres activitats que requereixen aigua, com ara la ceràmica. També hem trobat petxines que feien servir com a abillaments personals o eines per decorar la ceràmica”, detalla Miró.
Les restes orgàniques que s’han descobert oferiran altres informacions que ajudaran a reconstruir el paisatge, l’alimentació i fins i tot la salut dels avantpassats dels barcelonins. “El Raval i el Cagalell han estat indrets bàsics per entendre la formació de la ciutat posteriorment”, conclou Carme Miró.