CRÍTICA DE TV

La primera temporada de Para toda la humanidad (Apple TV+) titubejava. La sèrie havia centrat tot l’interès a plantejar una hipòtesi: què hauria passat si els cosmonautes soviètics haguessin trepitjat la Lluna abans que els americans? El punt de partida era potent però simbòlic. S’hi plantejaven els drames familiars dels astronautes que als anys seixanta eren les estrelles de la societat dels Estats Units mentre les dones havien d’exercir el paper de mestresses de casa de revista. També s’hi tractava el masclisme imperant de la NASA i sobretot les missions desesperades de l’agència espacial per demostrar que eren la primera potència mundial. La sèrie no es va enlairar fins que la història alternativa es va distanciar prou de la història que nosaltres coneixem, sobretot a mesura que plantejava una NASA que als anys setanta ja enviava dones a l’espai (a la realitat no va ser fins al 1983 amb Sally Ride) o que dissenyava la primera base lunar. Hi havia personatges que funcionaven millor que d’altres però la sèrie era notable.

La segona temporada, en canvi, directament és perfecta. Ho escriuria en majúscules i separant les síl·labes de “perfecta” amb guionets si no fos un atac al llibre d’estil del diari. I ho és pel domini dels responsables en dos àmbits concrets. En primer lloc, qualsevol escena lunar és d’un realisme que transporta a l’espai exterior, amb la sensació que tenen una mirada més científica que espectacular, i sense res a envejar a una obra tan immersiva com Gravity, d’Alfonso Cuarón. I, en segon lloc, impressiona la feinada de la sala de guionistes de Ronald D. Moore per planificar les trames. Aquest cop l’acció se situa als vuitanta, quan els americans i els soviètics tenen bases habitades permanents a la Lluna: intenten trobar la manera d’investigar i explotar el satèl·lit (i de defensar el capitalisme i el comunisme respectivament), traslladant allà dalt les tensions d’una guerra freda ben candent.

Episodi a episodi, com a espectador sents que desenvolupen els conflictes individuals d’un repartiment ben coral, executant-los amb coherència i sentit de l’entreteniment. Però, quan arriba l’hora de la veritat, un s’adona del pla de Ronald D. Moore: les fitxes s’han col·locat al lloc adequat per rematar les trames, crear escenes d’una tensió encomiable i compondre moments emotius amb potencial per destrossar-te al sofà. El darrer episodi, de fet, dura 76 minuts i no hi ha cap queixa: és com mirar un blockbuster espacial arrelat a a la geopolítica i els sentiments dels implicats, amb una última seqüència que obre la porta a més missions. Para toda la humanidad ja és imprescindible.