Neymar, però... hi ha calés?

Tractant-se d’una junta directiva presidida per Joan Laporta, el fitxatge de Neymar és versemblant. Més estrany és que tornés a liderar el Barça i ja el veieu, més fanfarró que la porta d’Alcalá i amb aquell estil tabolaire del que demana una altra ronda i diu que la paga ell.

Només el futbol, un negoci molt seriós guiat per sentiments absurds com la il·lusió, el malbaratament, les fòbies i les eufòries, explica que un club a les portes de la ruïna, incapaç de pagar puntualment els treballadors, desbordat per la massa salarial del primer equip, pugui plantejar-se un caprici de l’envergadura de Neymar.

El que és fantàstic és que n’hi hauria prou amb guanyar la Lliga per entrar en l’estat d’eufòria de les gresques, on tothom s’ho passa d’allò més bé sense importar qui pagarà el compte, qui es llevarà d’hora l’endemà i qui tindrà més ressaca.

Neymar! El fitxatge més conflictiu de la història del FC Barcelona i el jugador menys compromès amb la institució, a qui va deixar penjada i amb molts milions, cosa que històricament no agrada gens al club. No és qüestió d’esmentar Coutinho, que ja en té prou amb la recuperació. Per si hi hagués dubtes, Neymar –bé, el seu entorn– litiga amb el club al qual vol tornar, ves a saber si perquè enyora la Mediterrània i la paella de marisc.

I el més extraordinari de tot plegat és que la cosa serà debatuda pels aficionats, quan el més lògic és que no hi dediquessin ni un minut d’atenció. Perquè Neymar va igualar allò de Figo, perquè va afeblir una plantilla capaç de guanyar més Lligues de Campions i perquè va privar

Només el futbol explica que un club que semblava arruïnat es plantegi un caprici com Neymar

el club que tant va fer per fitxar-lo de la satisfacció de veure’l jugar.

Fitxar Neymar seria tornar a l’espiral dels capricis i malbarataments que havien portat el club –això deien a la campanya electoral– a estar sense un xavo i disposat a sotmetre’s a un cicle d’austeritat i planter.

I tot i això, per increïble que sembli, Neymar és desitjat –per mi el primer– perquè és un jugador enlluernador i perquè l’única economia que m’interessa és la del meu país, la de la meva empresa i la de la meva santa casa. Vaja, que si el FC Barcelona vol el caprici, la gresca i la xerinola no seré jo qui s’oposi rotundament a portar un jugador tan talentós encara que tingui 29 anys i és dels que es queden a mig camí en tot.

En altres temps, ja hi hauria més d’un soci que diria que, si ve Neymar, estripa el carnet (i el torna a demanar). Cal prendre’s el futbol d’una altra manera o deixar-lo estar. Altrament ningú no podria entendre desitjar una dona que no ens convé ni en pintura.