El Vietnam menys nociu

Si partim de la premissa que Catalunya necessita ja un govern, la decisió presa ahir per Pere Aragonès és més que necessària. O caixa o faixa. No té cap sentit continuar allargant una negociació que avança a pas de tortuga des del 14-F i que s’acostava perillosament a la data límit del 26 de maig que obliga a una nova contesa electoral. Si ERC i Junts han estat incapaços de posar-se d’acord durant dotze setmanes, sembla difícil que ho facin en les tres que queden. La direcció d’ERC va prendre la decisió després que Jordi Sànchez tornés a insistir en la prevalença del Consell per la República en l’última oferta que li va plantejar Pere Aragonès el mateix divendres a la tarda. És cert que s’havia avançat bastant en la distribució dels càrrecs del futur govern de coalició, però el paper del Consell i la insistència de Junts de fixar una estratègia unitària a Madrid fan impossible l’acord, tret que els postconvergents rectifiquin, una cosa que sembla poc probable.

Amb l’anunci d’ahir, ERC intentarà governar en solitari i disposa de menys de tres setmanes per intentar que algun grup parlamentari s’abstingui i li faciliti els vots perquè Aragonès sigui investit president. Els republicans confien, en primera instància, que Junts compleixi el compromís públic adquirit de donar-los suport, encara que se’n vagin a l’oposició. En cas contrari, a Esquerra només li quedaria intentar negociar l’abstenció del PSC, opció que encara no està a sobre de la taula i que requeriria un temps. Els socialistes no s’abstindrien alegrement i exigirien contrapartides a ERC sobre la tasca del futur govern. Per això, s’entén l’anunci ahir d’Aragonès, que no vol deixar-ho tot per a l’últim dia.

El govern en minoria serà complicat, però és millor tenir un Vietnam al Parlament que al govern. Les desavinences entre els dos socis que van marcar l’anterior legislatura i que han persistit en aquesta negociació fallida (almenys fins ara) fan inviable repetir la fórmula. Molts ja ho sabíem.

El país ha assistit amb paciència a la cerimònia d’una frustrant negociació mentre un Executiu dèbil en funcions provava de governar. Ja és hora que tinguem govern.