La deixebla (Sturgeon) humilia el mestre (Salmond)

Els nous partits rarament funcionen, i Alex Salmond ha topat amb aquesta realitat. Es va treure de la màniga Alba (Escòcia en gaèlic) per tocar les pessigolles a Nicola Sturgen, però ha estat ell qui ha sortit escaldat. Ni un sol escó en el nou Parlament de Holyrood i cap influència en el desenllaç de les eleccions, ni per impulsar la majoria sobiranista (que s’ha aconseguit sense la seva ajuda) ni per posar rodes de molí a l’SNP (que han millorat fins i tot els seus resultats del 2016). Per als escocesos Alex Salmond ja és el passat, mentre que Sturgeon és el present i el futur. El cas de les acusacions per assetjament sexual potser dona encara guerra en els tribunals si un Salmond enrabiat així ho vol, però en l’àmbit electoral ha quedat enterrat. Els votants independentistes han dit clarament que si Sturgeon va gestionar malament el cas en qüestió de procediment quan va donar via lliure a la presentació de càrrecs contra el seu predecessor, no li donen més importància al fet i el que volen és un nou referèndum. Salmond no té bon perdre, i es va mostrar esquerp i cansat. “L’actual lideratge del partit –va dir després de quedar-se amb les mans buides– manca completament de classe, i els escocesos necessiten un partit que ompli el buit deixat pels dubtes i titubejos de Sturgeon a l’hora de convocar una nova consulta”. La seva hora sembla que ha passat, tot i que ningú no li pot negar el seu paper en la construcció d’un nacionalisme de centre esquerra, progressista, obert a la immigració (Escòcia la necessita per consideracions demogràfiques i econòmiques), que defensa els drets dels nens i dels refugiats, contrari a la guerra de l’Iraq i les armes nuclears, mediambientalista (proposa emissions zero de carboni), fiscalment progressista i partidari d’un salari mínim universal. El seu no va ser l’únic fracàs. Tampoc el nou líder laborista Anas Sarwar i el conservador Douglas Ross no tenen motius per llançar les campanes. La guanyadora per golejada és Sturgeon.