La Vanguardia (Català-1ª edició)
La revolució cultural de la dreta
Els canvis en l’economia han permès a la dreta trencar durant l’últim mig segle els dics que la mantenien allunyada de les classes desfavorides
L’escriptora i periodista Rebecca Solnit explica a la seva curta autobiografia, Records de la meva inexistència, la decepció que va sentir quan va començar a estudiar el material audiovisual que existia sobre la generació beat. Era a finals dels anys vuitanta i en les filmacions que va trobar d’Allen Ginsberg i Jack Kerouac, dos personatges que havien encarnat les ànsies de llibertat de les generacions de postguerra, tractaven les dones com si fossin mobles. En els enregistraments que va trobar, els dos artistes ignoraven, quan no maltractaven psicològicament, les dones que els envoltaven, algunes d’elles familiars directes.
La decepció de l’escriptora amb persones a qui havia idealitzat uns anys abans era un reflex de quant havia canviat la societat americana. De com de lluny havien arribat les revolucions culturals que s’havien produït entre finals dels anys seixanta i la primera meitat dels setanta en matèria de sexe, raça i religió.
En la postguerra mundial, els americans havien començat a eclipsar París com a far de la cultura occidental. En alguns casos per l’aportació de l’exili europeu fugit del nazisme (Hannah Arendt). En altres, per una fecunda collita pròpia en les arts plàstiques (Jackson Pollock, Jasper Johns, Robert Rauschenberg), la poesia (la generació beat), o el cinema de Hollywood, conscient del seu paper en el soft power dels Estats Units (els westerns agradaven fins i tot a Jean Paul Sartre, explica Louis Menand en un llibre sobre la cultura en la guerra freda, The Free World). De sobte, amb les protestes contra la guerra del Vietnam, tot va catalitzar i va començar a moure’s a gran velocitat. Va esclatar la revolució sexual, que no hauria existit sense les entrevistes que Alfred C. Kinsey havia realitzat anys abans a milers de persones sobre els seus desitjos més íntims. El malestar negre es va organitzar i va saltar al carrer en els primers setanta, precedit per la feina de novel·listes com James Baldwin, que va acompanyar amb els seus assajos el moviment pels drets civils. Betty Friedan, una psicòloga que va escriure La mística de la feminitat, va obrir la porta al vendaval feminista dels setanta... Els canvis van ser radicals i les esquerdes que van obrir tan enormes que continuen sense haver-se segellat. El Black Lives Matter és herència, però també repetició, de la indignació contra la brutalitat policial sobre la població negra dels setanta i noranta (qui recorda encara Rodney King, el taxista apallissat). El MeToo ha elevat a un primer pla el problema de l’assetjament, però la reducció de les diferències salarials entre homes i dones ha perdut velocitat i les xarxes socials s’han omplert d’incells. La llibertat d’elecció sexual ha avançat, però és també el vector de mobilització més important de la dreta religiosa. Més de mig segle després, moltes de les guerres culturals obertes en els seixanta, continuen vigents. I els conflictes actuals semblen una repetició d’aquells.
Part de l’explicació d’aquest estancament cal buscar-la en l’economia. A finals dels setanta el model socialdemòcrata entra en crisi amb la hiperinflació i el baix creixement. El capitalisme financer i de lliure mercat pren la iniciativa. L’Estat s’aprima i la societat es fa més insegura. L’esquerra ja no pot garantir millores en la vida dels treballadors. Comença a produir-se una inversió en les preferències de l’electorat en la qual els aspectes culturals són bàsics. L’esquerra es modera, es torna més liberal en els costums, atreu a les elits més educades i cosmopolites i abraça en alguns casos l’ideal ecologista. La dreta, per la seva part, s’aprofita del conservadorisme de la classe treballadora blanca, que s’inclina cada vegada més per opcions que aparentment van contra els seus interessos. Qui millor ha explicat aquesta transició és el periodista Thomas Frank. El 2008 publica un llibre, ¿Qué pasa con Kansas?, on mostra la capacitat de seducció de les qüestions socials entre la vella classe treballadora (la triada God, guns and gais, religió, armes i gais). I explica com el temor a què la integració racial amenaci el seu estatus, mobilitza els blancs pobres i els porta per un camí en el qual acabaran per votar per l’opció populista de Donald Trump.
La qüestió negra és crucial als Estats Units per explicar aquesta deriva. De la mateixa manera que la inseguretat laboral i la immigració i la crisi dels refugiats ho serà anys després a Europa, on part de la classe treballadora se sent “traïda” davant una esquerra que defensa el lliure comerç i la política de portes obertes a la immigració. El resultat és el debilitament dels partits de centre i un ascens d’una dreta sense complexos, ultraliberal en matèria econòmica (defensa una profunda reducció d’impostos), conservadora en el social i, en molts casos, bel·ligerant davant la immigració.
Durant anys Espanya va semblar immune a aquesta transformació, però sols en aparença. El 2013 neix Vox, fundat per militants del Partit Popular descontents amb Mariano Rajoy, a qui retreuen la “moderació” davant el procés secessionista català.
Fa uns dies, l’ala més dretana del PP ha escombrat a Madrid. A tots els districtes. Guanya perquè sintonitza amb el cansament ciutadà amb la pandèmia. Perquè utilitza la paraula llibertat en la més depurada tradició populista. I perquè exhibeix un nacionalisme desinhibit i utilitza consignes anticomunistes de regust llatinoamericà. El PP arrasa perquè ha modelat Madrid a través d’un procés de concentració de riquesa materialitzat en una continua rebaixa d’impostos que s’empara en els beneficis de la capitalitat. A Madrid hi ha també molts funcionaris.
Però, paradoxalment, el sector públic (salut i educació) s’ha fet més i més petit. Madrid és avui un model singular. Que ha permès que la capital espanyola sigui ara l’única gran ciutat europea en la qual la dreta és hegemònica.
Madrid és avui un model singular, l’única gran ciutat europea on la dreta és hegemònica