NÀPOLS Els altars caiguts de la Camorra

En un carreró atrotinat de Forcella, al cor de Nàpols, un tros de paret lluu més blanc que la resta. Sota un arc estret, entre la degradació dels edificis i les eternes bastides del terratrèmol d’Irpinia, el blanc ressalta. A la part superior encara queden traços del fons blau cel. “Era un bon noi... bé, no tan bo”, reflexiona un vell en un escúter elèctric per a minusvàlids. “Són bons nois fins que s’ajunten. Per desgràcia Nàpols és així. No hi ha diners, i aquests ho volen tot de marca...”, reflexiona en Giovanni, assegut davant la casa del costat.

Sota la pintura blanca del carreró Sedil Capuano fins fa poc lluïa el retrat de Luigi Caiafa, un noi de només 17 anys que va morir abatut per la policia quan atracava un cotxe cobert amb un casc integral i una pistola falsa l’octubre de l’any passat. El seu pare, amb passat camorrista, va ser assassinat dos mesos després mentre es feia un tatuatge. Els amics d’en Luigi li van dedicar un mural i un altar al centre de la ciutat, que avui ja no hi són.

Un carrer més a baix hi ha un altar per a Annalisa Durante, assassinada als catorze anys per la Camorra. A Nàpols el que és sacre i el que és profà es confonen. Cada pocs metres apareix un crist, un sant o una marededeu. “És una comunitat contra l’Estat; l’Església forma part de l’Estat, de manera que el poble es fabrica els seus propis cultes als carrers per antagonisme amb l’Església oficial”, explica l’antropòleg Marino Niola. Des de fa uns anys entre els sants hi ha també rostres coneguts als barris. De víctimes col·laterals del crim organitzat, com Durante. O de joveníssims delinqüents que van perdre la vida entre una violència absurda.

Els homenatges a Luigi Caiafa formen part del grup de gairebé 40 murals i altars dedicats, majoritàriament, a joves vinculats amb el crim organitzat napolità que la prefectura a Nàpols, en una comissió amb la Fiscalia i l’Ajuntament, ha decidit retirar perquè deixin de ser idolatrats. “Nàpols és una metròpolis occidental i no pot ser un poble de narcotraficants on els criminals són celebrats com a herois”, defensa, al seu despatx amb vista al golf, el prefecte (delegat del Govern), Marco Valentini. “Ningú no pensa que es combat la Camorra només traient els murals –puntualitza–, però és un element simbòlic que actua contra la cultura criminal que impera als ambients més fràgils de la ciutat”.

Ara per ara ja n’han retirat gairebé 25, entre els quals hi ha una fornícula a Forcella dedicada a la Mare de Déu dell'Arco i convertida després en un homenatge a Raffaele Ivone, un jove assassinat durant una batuda camorrista el 2008. Però el més conegut era el d’Emanuele Sibillo, el primer baby boss de la Camorra, cap de la banda dels nens que va morir assassinat per un clan rival el 2015 amb només 19 anys. Sibillo va organitzar una colla d’adolescents amb sobrenoms vistosos com el Polpetta (mandonguilla), sabatilles de marca i tatuatges. Van aprofitar el buit que havia deixat la pèrdua de poder de les velles generacions camorristes, empresonats o morts, per imposar el seu comandament a base de trets. La seva història la va explicar el periodista perseguit Roberto Saviano a La paranza dei bambini (2016).

Al carreró Santi Filippo i Giacomo li havien dedicat un altar de dos metres on es guardaven les cendres del jove capo. Quan passaven pel davant els veïns se senyaven. Sibillo era vist com un heroi perquè durant un temps va acabar amb la tradició de demanar el pizzo, l’impost camorrista als comerciants. “Com que moren tan joves es converteixen en herois maleïts

d’una part de la societat que viu al marge de la llei”, creu Niola. Moren quan no tenen edat de morir.

El jutge Nicola Quatrano, que va instruir el procés de la paranza dei bambini, ara és advocat, i fins i tot representa el pare d’un dels nois que va condemnar. Ningú com ell coneix de prop el fenomen d’aquestes baby gangs, bandes organitzades d’adolescents, alguns dels quals no han fet ni els catorze anys, que es dediquen al tràfic de drogues, a robatoris i atracaments, en una ciutat amb un rècord de menors que utilitzen armes per a petits delictes. Quatrano té la teoria que el crim juvenil 2.0 de Nàpols és molt diferent de la màfia tradicional italiana, i s’acosta més al fenomen global que es manifesta en les maras centreamericanes, les banlieue de París o les perifèries de Nova York. “Si ajuntes una joventut marginada sense cap esperança amb l’oportunitat de guanyar molts diners provinents de la droga es crea una bomba de rellotgeria”, assegura el magistrat, contrari a la retirada dels altars.

En alguns dels barris més degradats de Nàpols les taxes d’abandonament escolar són esgarrifoses. A Scampia un 30% dels adolescents deixa l’institut quan arriba al segon cicle. “Una de les raons històriques del naixement de les màfies al sud d’Itàlia va ser el fet que l’Estat sempre s’ha presentat amb la cara del policia, del recaptador d’impostos o de l’administració corrupta. S’ha presentat massa poc amb la cara del mestre, amb la cara del reformador, del treballador social. L’autoritat de l’Estat ha de ser reestablerta amb mètodes que no siguin de hooligan”, continua Quatrano al seu espai de feina.

Quan van retirar l’altar dedicat a Sibillo alguns familiars van intentar frenar la policia, sense èxit. En canvi, als Quartieri Spagnoli, una família, una artista i un comitè de barri han plantat cara a les autoritats per evitar que s’esborrés la cara d’un xaval del barri que va perdre la vida per un Rolex, en espera de la decisió d’un tribunal. A la placeta de la Parrocchiella Santa Maria Ognibene tots recorden Ugo Russo. “Ens agradava estar amb els amics, amb les noies, dormir junts després d’anar a ballar... com tots els joves”, explica des de la seva petita moto Ciro Scognamillo, el seu cosí, que acaba de fer 17 anys, al mateix racó on van aprendre a donar els primers tocs a la pilota.

Ugo Russo va morir amb 15 anys la nit de l’1 de març del 2020. Com tants joves del barri, havia deixat l’escola i es guanyava la vida com