La paciència d’Aragonès no era infinita

Isabel Garcia Pagan

La paciència és una virtut, però no és infinita. És el que fa dies que Pere Aragonès comparteix amb el seu entorn fins que a mitjans de setmana va prendre una decisió. “Ja està bé de comèdia”, va venir a dir superats els vuitanta dies de negociacions amb Junts sense avenços. La decisió de governar en solitari és un dels escenaris previstos per la cúpula republicana des de la nit de les eleccions, amb la coalició amb Junts i la repetició electoral. I posats a dirimir entre les dificultats, Aragonès assumeix ara que pilotar un Govern monocolor no serà fàcil, però més difícil és mantenir viva una coalició en la qual els socis es detesten, les baralles són constants a casa del veí i a més s’exclou la geometria amb els partits de l’esquerra.

Aragonès es va mantenir en un segon pla en les negociacions fins que les reunions es van traslladar a Lledoners i es va posar sobre la taula l’estructura d’un futur Consell Executiu. El candidat s’allunyava tot el possible de la brega partidista i així preservava el perfil institucional de la futura presidència. Però la presidència no arriba i la imatge de la institució comença a estar més que amortitzada entre els catalans. Fa quinze mesos que Quim Torra va esbombar les “deslleialtats” dels actuals socis i es gestiona la pandèmia amb un executiu en funcions des de setembre.

L’escenificació del pas endavant d’Aragonès ha estat el més real de la negociació entre ERC i

Junts amb ultimàtums, reultimàtums i declaracions de bones intencions com les de Jordi Sànchez.

S’han reescrit els manuals de la negociació política i el final s’afronta amb un gir en el qual el risc d’“eleccions per accident” al juliol augmenta, ja que la solució requereix d’una acció coordinada amb Junts, la CUP i els comuns que obliga a posar quelcom més que voluntat.

ERC ha passat de “no veure motius” per no tancar el pacte a proclamar que “no existeixen les bases perquè hi hagi un Govern cohesionat” pels intents d’imposar el Consell per la República al lideratge estratègic de la Generalitat. Però les diferències entre ERC i Junts són les mateixes des del primer dia i no tenen a veure amb el repartiment de poder, sinó amb el poder mateix. Els republicans volen blindar la seva acabada d’estrenar hegemonia al bloc independentista i mantenir la interlocució privilegiada amb el Govern del PSOE a la recerca d’una solució al conflicte català, mentre a Junts es combinen una lluita interna de lideratges i ànimes polítiques amb una sorprenent resiliència electoral que continua situant els de Carles Puigdemont al centre del terreny de joc.

L’expresident es reivindicava ahir en l’assemblea de Junts, però en l’executiva no s’amaguen les diferències estratègiques. Aquesta setmana només Sànchez i Jordi Turull van defensar explícitament tancar l’acord amb ERC i els qui conserven viu el gen convergent estan en xoc. La primera pregunta és com s’investeix un president, encara que sigui cedint quatre vots, i després no se li dona suport. La segona, si Junts no és un partit de govern ara, sobreviurà per ser-ho després?

Vacunació massiva, fons europeus i recuperació seran les previsions a què s’aferrarà ERC per apuntalar el seu retorn a la presidència si aquesta acaba arribant. “Hi podria haver Aragonès per a 20 anys”, admeten a Junts. Jordi Pujol va arrencar el 1980 amb 43 diputats –ERC i la CUP sumen 42– i el suport extern d’ERC. I després... 23 anys a Palau. Això, sempre que els números surtin abans del dia 26.

Pujol va arribar al Govern amb 43 diputats i el suport extern d’ERC; s’hi va passar 23 anys més...