La Vanguardia (Català-1ª edició)
El 4-M torna a acostar Sánchez al “forat negre” del PSOE a Madrid
Els socialistes sumen ara els pitjors registres històrics a la regió i a la capital
Fa molts, massa anys que el PSOE té a Madrid un autèntic “forat negre”, segons ho va definir un dels seus llavors joves dirigents ara fa 20 anys. I en aquell moment el problema ja venia de lluny. Dimarts, davant la monumental patacada socialista a les eleccions regionals del 4-M, Pedro Sánchez es va tornar a acostar a aquest pou pel que sembla sense fons per al PSOE, aquest cop amb el seu pitjor registre històric, un 16,85% dels vots i el sorpasso per l’esquerra de Més Madrid.
El president del Govern central i líder del PSOE, a qui ara es responsabilitza en bona mesura de l’estrepitós fracàs electoral de la candidatura que va encapçalar Ángel Gabilondo, va ser, amb tot, qui va aconseguir ressuscitar el pols electoral del partit a les eleccions autonòmiques del 2015, precisament amb Gabilondo, després de la intervenció del Partit Socialista de Madrid (PSM) aleshores liderat per un Tomás Gómez que va ser cessat fulminantment fins i tot abans que es pogués atrinxerar al despatx a la seu de la plaça del Callao. Gabilondo amb prou feines va millorar el registre de Gómez el 2011 –ja que el percentatge de vots va caure d’un 26,27% a un 25,43%–, però va estar a punt de guanyar el tron de la Puerta del Sol. I el 2019 Gabilondo ja va guanyar les eleccions autonòmiques. El PSOE va tornar a guanyar per primer cop a la regió des d’un ara molt llunyà 1987. Tanmateix, tampoc no va poder ser, una llavors desconeguda Isabel Díaz Ayuso va sumar amb Ciutadans i Vox. I el
Partit Popular va mantenir la presidència de la Comunitat de Madrid que ocupa des que, el 1995, Alberto Ruiz Gallardón va aconseguir desallotjar-ne Joaquín Leguina, el primer i únic president regional socialista, a qui ara el PSOE té obert un expedient d’expulsió del partit amb la justificació que va donar suport a Ayuso durant la campanya.
La pèrdua de múscul electoral socialista a l’autonomia encara va començar abans. Leguina va aconseguir una primera i única majoria absoluta a les primeres eleccions autonòmiques del 1983, amb gairebé 1,2 milions de sufragis i un 50,47% dels vots. L’any abans Felipe González havia guanyat les eleccions generals. Però als comicis autonòmics del 1987, que encara va guanyar el PSOE, Leguina ja va patir un retrocés notable i l’esquerra va perdre la majoria absoluta. Leguina, però, va poder continuar governant gràcies a una fracassada moció de censura d’AP i l’avui extint CDS. I el 1991 el PP reconstruït de les cendres d’Aliança Popular ja va guanyar les eleccions, de nou amb Ruiz-Gallardón com a candidat, però Leguina va signar un pacte amb Esquerra Unida i va salvar la presidència, ja només amb un 37% dels vots. El 1995 Joaquín Leguina va tornar a perdre, però aquest cop la suma del PSOE i IU no va ser suficient, Gallardón va obtenir la presidència en el tercer intent i des d’aleshores el PP governa Madrid.
Després del parèntesi que va suposar la candidatura socialista de Cristina Almeida el 1999, l’arribada de José Luis Rodríguez Zapatero al lideratge del PSOE va imposar el final del que el seu equip anomenava “la taula braser”, amb referència al nucli del poder socialista madrileny que dirigien Leguina, José Acosta i Juan Barranco. Amb Rafael Simancas com a candidat el 2003, Zapatero va estar a punt de recuperar la joia de la corona autonòmica de Madrid, però el tamayazo va frustrar els seus plans i Esperanza Aguirre va començar un regnat que va durar, tres majories absolutes després, fins que va dimitir el 2012.
Un “forat negre” encara pitjor que la regió és, per al PSOE, la capital. Enrique Tierno Galván va aconseguir l’alcaldia després de les primeres eleccions municipals de la democràcia, el 1979, si bé aquells comicis els va guanyar la UCD. Però el vell professor es va mantenir al càrrec fins que va morir, el 1986, i va ser succeït per la seva mà dreta, Juan Barranco, que també va guanyar les eleccions del 1987. Una moció de censura el va fer caure ja el 1989.
Des d’aleshores, després de dos intents fallits més de Barranco, el 1991 i el 1995, i la candidatura de Fernando Morán el 1999, tots els intents de recuperar la capital per al PSOE per part de Zapatero, després d’Alfredo Pérez Rubalcaba i ara de Pedro Sánchez, van acabar amb successius fracassos. Zapatero ho va buscar primer amb Trinidad Jiménez el 2003 (36,68% dels vots) i el 2007 amb Miguel Sebastián (30,94%). Rubalcaba amb el seu vell amic Jaime Lissavetzky el 2011 (23,93%) i Sánchez, malgrat haver fulminat Tomás Gómez, va mantenir sense èxit la candidatura d’Antonio Miguel Carmona el 2015 (15,27%). Ara Madrid ja va superar el PSOE i Manuela Carmena va arrabassar l’alcaldia al PP. I a les últimes municipals del 2019 Sánchez va recórrer a un altre vell amic, Pepu Hernández, que havia estat el seu entrenador de bàsquet. Amb un 13,75% dels vots i el seu pitjor registre històric, ara el PSOE és la quarta força política de l’Ajuntament.
26 ANYS A L’OPOSICIÓ El partit, que el 2019 va guanyar per primer cop des del 1987, va sortir de la Puerta del Sol el 1995
LA QUARTA FORÇA MUNICIPAL El ‘sorpasso’ per l’esquerra a la regió ja es manté des de l’any 2015 a la capital