Espanya encara no és Madrid

El vot madrileny confirma un notable ascens del PP, però encara en un grau insuficient per garantir-li el Govern central

Madrid és Espanya però Espanya no és exactament Madrid. De fet, tampoc Madrid no és un únic Madrid. Els resultats del 4 de maig poden deixar la falsa impressió d’un gegantí tomb electoral, extrapolable, a més, al conjunt d’Espanya. Tot i això, la mateixa dimensió madrilenya del resultat revela que el que realment va aconseguir Isabel Díaz Ayuso en els comicis del 4-M –a part de rematar Ciutadans i frenar l’esquerra– va ser portar a les urnes tots els electors de centre i dreta que solen votar només en unes de generals: entorn de dos milions. Per això va plantejar els comicis regionals en clau de vot de càstig al Govern d’Espanya.

Tot i això, igual que passa en altres latituds de la geografia espanyola, els blocs de Madrid –en aquest cas ideològics– no van registrar transvasaments significatius de vot. El centre i la dreta van sumar gairebé 60.000 sufragis més que l’abril del 2019 (o 13.000 més que el novembre de fa deu anys), mentre que l’esquerra només va perdre 55.000 vots si el seu resultat es compara amb les eleccions de referència: les regionals del 26-M.

És a dir, el gruix de les pèrdues de l’esquerra (gairebé 160.000 paperetes) respecte a unes eleccions generals d’alta participació –com ho van ser també les autonòmiques del 4-M– va desembocar en l’abstenció (que va créixer en similar quantia). I les transferències visibles cap a la dreta no van anar molt més enllà de 50.000 sufragis. És a dir, el que ha vingut a definir-se despectivament com un vot “tavernícola” seria de fet un segment reduït dins del mobilitzat contingent conservador que va donar la victòria a Ayuso.

En definitiva, Madrid no ha deixat de ser el que ha estat des de fa dècades: una societat escorada a la dreta, amb un vot conservador de caràcter dual que es permetia el luxe de quedar-se a casa en la cita de les eleccions autonòmiques perquè no va veure mai en perill la seva hegemonia. L’avantatge sobre l’esquerra sempre ha estat molt clar. I el que va ocórrer el 4-M va ser que aquell votant dual de centre i dreta es va sentir especialment motivat per expressar el rebuig amb el Govern de Pedro Sánchez (i del candidat Pablo Iglesias)

A partir d’això, si l’esquerra madrilenya aconsegueix recuperar per les urnes a aquests 100.000 electors de les generals que es van quedar a casa el 4-M –i el repte incumbeix especialment a un atribolat PSOE–, llavors l’indubtable ascens del PP a costa de Cs perdria impuls davant una correlació de blocs (almenys a Madrid) que no seria gaire diferent de la que van registrar les generals del 2019. I aquest avenç popular, encara que sensible, s’enfrontaria, a més, a la notable resistència que ha evidenciat l’espai d’extrema dreta a l’apel·lació al vot útil conservador.

En qualsevol cas, en cas de replicar-se en el conjunt d’Espanya la correlació interna del centre i la dreta a Madrid, això suposaria que el PP s’emportaria pràcticament sis punts de vot a costa de Cs i altres tants a compte de Vox. Això situaria els populars per sobre del 32% dels sufragis en unes eleccions generals, una quota que encaixaria amb el que aconseguia el PP d’Aznar quan el seu vot a Madrid oscil·lava entre el 40% i el 45%.

Certament, a la banda baixa de les extrapolacions, un 44% del vot al PP a Madrid podria conviure amb una mica cosa més del 28% a Espanya, que ja posaria els populars per davant del PSOE (i situaria la suma del PP i Vox a uns dotze escons per sobre dels 153 d’ara amb Cs). Però si l’extrapolació se situa a la banda alta, entre el 33% i el 35% del vot, l’enlairament de Casado seria espectacular: aconseguiria gairebé 150 escons. Esclar que, com en el refrany d’“el menjat pel servit”, la suma amb una ultradreta en retrocés electoral seguiria ancorada entorn els 165 diputats. El problema de Casado és que, si prescindís de Vox i aconseguís el suport del PNB i els regionalistes de centre, encara es quedaria a gairebé 20 escons de la meitat més un de la Cambra i no podria evitar la formació d’una majoria alternativa de rebuig. Una majoria negativa que podria ser fins i tot absoluta encara que els ultres s’abstinguessin o, cosa improbable, acabessin donant suport al líder del PP després del seu eventual pacte amb els nacionalistes bascos. En canvi, el suport dels nacionalistes de centre i esquerra als més de 140 escons que sumarien PSOE, Podem i d’altres podria permetre a un resilient Pedro Sánchez continuar al capdavant del Govern central.

Tomb limitat: Ayuso va aconseguir portar a les urnes electors de dretes de les generals que no votaven a les regionals

Casado no sumaria avui majoria sense Vox, però tampoc amb els ultres, tot i que li fessin costat el PNB i els regionalistes