El candidat ha de donar raons, convocar la gent; l’elector es vol sentir únic i sentir que decideix”

els grans governants, destaca la politòloga Verónica Fumanal. “En el context actual han emergit personalitats diverses, i no totes tenen els trets clàssics del líder. No tots són bons oradors, no tots són carismàtics. Per entendre com sorgeixen aquests lideratges cal anar a les teories de la contingència, que analitzen factors o conjuntures que afavoreixen o propicien l’emergència d’un líder”, assenyala. En la conjuntura adequada, afegeix, qualsevol pot ser un bon líder. Si l’aprofita. En una crisi el ciutadà vol que el governant agafi les regnes i marqui el camí. No el vol veure impotent o desbordat.

“El lideratge implica influència, i això ho té Ayuso, que ha canviat l’estratègia del PP –apunta Fumanal–. A més, el lideratge és un fenomen grupal, perquè ets líder en la mesura que tens seguidors. I, finalment, es dirigeix a un objectiu comú del líder i el grup”. Ayuso ha plantejat bé aquestes eleccions. “Ha fet un contrarelat al Govern d’Espanya, ‘ells en les restriccions i jo en l’obertura’, cosa que és una simplificació fal·laç de la realitat, perquè el PP no està en el negacionisme de Vox”, subratlla.

Qui va votar Ayuso sabia què votava. La seva campanya va girar entorn d’un concepte solvent en termes electorals, la llibertat, i va ser coherent amb el seu discurs anterior. “En unes eleccions, el candidat ha de donar raons, convocar la gent –remarca Bartomeus–. L’elector no es vol sentir part del ramat, es vol sentir únic i sentir que la decisió del vot la pren ell, i Ayuso va explicar bé per a què servia votar el PP, i que entre altres coses servia per clavar un revés a Pedro Sánchez i una puntada de peu a Pablo Iglesias”.

La polarització de la vida política a Espanya subratlla aquesta contraposició clara entre qui està al govern i qui està a l’oposició. La batalla és dura i es va contra l’adversari sense pietat. Però els lideratges conjunturals han de llegir bé el context, perquè si canvia hauran de reorientar l’estratègia per mantenir-se en el poder. Els líders que no se sàpiguen projectar cap al futur tindran un problema. A Estònia la primera ministra, Kaja Kallas, governa des del gener després que un escàndol de corrupció forcés la sortida de l’anterior executiu. Haurà de demostrar que no és només una líder conjuntural.

Alguns governs ja han començat a modificar el discurs. A Espanya, com en bona part de la resta d’Europa, el procés de vacunació permet veure el final de la crisi sanitària i toca abocar esforços en la recuperació econòmica. “Liderar és un procés. Avui Díaz Ayuso és un fenomen, però això no li garanteix que demà ho continuï sent. La pandèmia passarà. Canviarà l’estratègia quan la contingència sigui una altra?”, es pregunta Fumanal.

En una crisi, el ciutadà vol governants que agafin les regnes, no els vol veure limitats o desbordats