Pardo Bazán i Catalunya

El proper dimecres dia 12 de maig es compliran cent anys de la mort d’Emilia Pardo Bazán, una dels escriptors més importants en llengua castellana i una gran amiga i admiradora de Catalunya i dels catalans, que, en compensació, la van tractar sempre de manera generosa. L’hemeroteca d’aquest diari en recull nombroses notícies, reprodueix alguns textos seus i un article original: “Sobre la blanca Sitges” (23/VII/1895), tal vegada a instàncies d’Utrillo, col·laborador de La Vanguardia.

Pardo Bazán va venir diverses vegades a Catalunya i sempre en va guardar excel·lents records, especialment de la visita que feu amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, molt fructífera tant des del punt de vista literari com personal, ja que hi va conèixer José Lázaro Galdiano. No feia massa que Lázaro, d’origen navarrès, s’havia mudat a Barcelona. Treballava a la banca, freqüentava les tertúlies dels salons importants i de vegades feia de cronista de societat a La Vanguardia, on també col·laborava amb crítiques d’art. L’encontre entre tots dos va ser casual. Els va presentar Narcís Oller.

La impressió que ella causa en el “jove il·lustrat, molt aficionat a les arts i a les bones lletres”, segons el descriu el mateix Oller, és de les que fan època.

Lázaro demana a Oller, la missió del qual durant aquells dies consistia a acompanyar l’escriptora, permís per substituir-lo i no se separa d’ella fins que la Pardo torna a Madrid. Conten que està eufòrica. Té trenta-set anys i el seu jove admirador vint-i-sis. És intel·ligent, maco i té una conversa força agradable. Pocs dies després del seu retorn a Madrid, l’escriptora rep una “reproducció en bronze de la seva mà grassoneta en actitud d’escriure i una al·legoria en terracota, que em sembla que contenia en baix relleu el retrat dels nens d’ella, i tot això li oferia ell com a regal galant”. Qui ens informa, assegurant que ho ha vist, és Oller. Per les planes de les seves Memòries literàries campen tant la comtessa com el jove il·lustrat, amb alguna al·lusió múrria a aquesta trobada barcelonina. Sabem que Emilia envia a Lázaro uns llibres seus, en el poemari Jaime estampa aquesta dedicatòria: “A José Lázaro Galdiano. Aquest exemplar va enquadernat amb un guant meu i amb la intenció l’acompanya la mà que va vestir el guant i va escriure els versos”.

Sembla que, per a estar prop d’Emília, José es trasllada a Madrid a la fi de 1888 ja que tots dos porten entre mans el projecte d’una publicació: La Nueva Revista, tal vegada engiponat durant els dies barcelonins en els quals va sorgir alguna cosa més que una bona amistat, com ella reconeixerà temps després, en carta a Galdós.

Pardo Bazán s’implica tant en el projecte de La Nueva Revista que escriu als seus amics per tal que hi col·laborin. Els assegura que “A Espanya no existeix una publicació decent” com la que vol treure “el Sr. Galiano, persona seriosa i intel·ligent, capaç de fer una gran cosa” (Carta a Menéndez Pelayo). Adverteix a més en carta a Galdós que la revista paga les col·laboracions puntualment i afegeix que ella l’avala de tot cor. Al febrer de 1889, quan surt el primer número, Pardo Bazán està instal·lada en el mateix immoble que ocupa la redacció i en el qual també viu Lázaro. Una prova més de la intensa sintonia intel·lectual que el veïnatge íntim facilita a qualsevol hora i que satisfà la xafarderia de molts col·legues, que llegeixen la novel·la Insolación (1889), dedicada “A José Lázaro Galdiano com a prova d’amistat”, com un correlat de la història d’amor protagonitzada per l’escriptora i el seu jove amant.

En l’actual conjuntura catalana, entre la ignorància i l’onanisme, no cal esperar cap homenatge institucional a la feminista gallega Pardo Bazán, amb motiu del centenari de la seva mort, malgrat que va ser l’escriptora de la seva generació que més vincles va establir amb Catalunya.

No cal esperar cap homenatge institucional a la feminista gallega en el centenari de la seva mort