Indiferència corrosiva

Pere Aragonès va anunciar ahir que ERC tira pel dret i farà govern al marge de Junts. Els republicans deuen haver notat que la gent n’està tipa. És lògic. Si jo fos qualsevol dels dirigents de Junts i d’ERC, estaria molt preocupat davant de la gran indiferència dels ciutadans sobre el futur govern. La meva impressió és que una considerable majoria dels que viuen i treballen a Catalunya s’ha desconnectat completament del que parlen o deixen de parlar aquells que, amb l’aval de les urnes, tenen l’encàrrec de gestionar les institucions de l’autogovern. No estic sol en aquesta percepció i algunes dades empíriques ho corroboren, cas del baix nivell de seguiment entre el gran públic que tenen ara les notícies que parlen de l’estira-i-arronsa entre socis governamentals.

Repeteixo: si jo fos de la cúpula dels juntaires o dels republicans tindria molt en compte que aquest assumpte tant li fa a gairebé tothom, excepte a les elits econòmiques i socials que –com és perfectament comprensible– esperen tenir des de fa molts mesos un interlocutor institucional fiable, amb les piles carregades

L’estira-i-arronsa pel futur govern l’hi porta fluixa a gairebé tothom

i disposat a fer feina. Per això em sorprèn que alguns negociadors –que ens prenen per rucs– facin bandera del fet d’esgotar els temps fins al límit, com si això fos la prova del cotó de les seves bones intencions i seriositat. La indiferència és molt corrosiva, suposo que Puigdemont i Junqueras en són ben conscients. A més, la indiferència està molt repartida. No vull elevar a categoria estadística la meva experiència, però he parlat amb no pocs votants independentistes que expressen un desinterès monumental –recobert d’empipament– pel que interpreten que és una dilatació irresponsable dels temps. Afegeixen que s’abstindrien en cas que hi hagués repetició electoral.

Ni la indignació de molts catalans per algunes coses que arriben de Madrid –com l’ocurrència del Tribunal Suprem de preguntar als presos del procés sobre els seus indults– serveix d’antídot contra aquesta indiferència alarmant. Excepte per a uns dos-cents càrrecs de partit que no volen anar al carrer, el nou govern importa entre poc i gens.