La Vanguardia (Català-1ª edició)
El fantasma reapareix
Aquesta setmana he vist un vídeo fantasmal d’un senyor gran dret en un petit escenari. Estava davant d’un parell de dotzenes de persones en el que semblava ser el saló d’un hotel de quarta categoria en un poble remot de la província de Terol. Com que darrere seu hi havia un jove amb una guitarra elèctrica vestit amb una camisa de disseny zebra i una solitària bateria en espera del seu percussionista, la meva primera impressió va ser que el senyor estava presentant la banda local de rock.
Vaig ampliar la imatge al telèfon mòbil, i... no! No podia ser! Alt, ros, cara ataronjada, de posat simiesc, semblava que era ni més ni menys que el desaparegut expresident dels Estats Units, Donald Trump. Vaig escoltar les seves paraules i, eureka, es va confirmar.
“S’està fent un recompte i per fi es confirmarà que vaig guanyar les eleccions”, va dir, amb menys energia que en els vells temps, potser fins i tot amb menys convicció. “I alerta”, va continuar. “Alerta a Arizona, on no em sorprendria que trobessin milers, i milers, i milers de vots a favor meu. I després, Pennsilvània, i després Geòrgia, i després d’això Michigan i Nou Hampshire...”.
El decorat havia canviat, però la lletra de la cançó no. Sis mesos han passat des de les eleccions que Trump va perdre per set milions de vots, segons el resultat oficial, però “the Donald” no es rendeix. Ell és el president legítim, insisteix, no Joseph Biden.
Seria admirable si no fos tan patètic.
Podríem haver pensat que a hores d’ara Trump s’hauria reconciliat amb el seu destí. Twitter li ha prohibit l’entrada al seu bar de borratxos, on una vegada va ser rei, i també l’han expulsat del que hauria de ser el seu hàbitat natural, l’univers narcisista de Facebook. No sabíem res d’ell.
Això sí, el seu record perdurava. S’havia tornat invisible, però continuava present, com una divinitat, en les ments de la seva multitud de fidels, el 70 per cent dels quals encara comparteixen el que d’altres en diuen the Big Lie, la Gran Mentida que el president Biden és un impostor i que la seva victòria electoral va ser fruit d’un frau històric.
Alguns ens pensàvem, en la nostra innocència, que el contundent vot a favor de Biden el novembre seguit pel tràgic fiasco de la invasió al Capitoli del dia de Reis hauria convençut els republicans que havia arribat l’hora d’aturar-se a reflexionar, com deuen estar fent avui els dirigents del PSOE i Podem després del seu fiasco electoral a Madrid. La lògica indicava que vells murris del partit de Lincoln com Mitch McConnell i Ted Cruz estarien qüestionant un model ideològic centrat en el culte a la vaca taronja. Doncs no. Al contrari. S’està duent a terme una purga de dissidents republicans, com l’excandidat presidencial Mitt Romney, que es nega a nedar amb el corrent i persevera en l’heretgia que l’emperador Trump no només està nu, sinó malament del cap.
No és que els McConnell i Cruz no ho vegin. És que, a diferència de Romney, esbroncat aquesta setmana en un acte republicà, no gosen dir-ho. Saben que per a la gran majoria dels votants del seu partit Trump és el líder, el futur, el guia espiritual. Com deia aquesta setmana un comentarista conservador, la bogeria que Trump va arrencar fa cinc anys està en ple procés d’acceleració.
La qüestió –el més fascinant– és per què. Aquesta setmana he llegit un assaig d’un exassessor de Bill Clinton anomenat William Galston que intenta trobar la resposta. Se centra en el ressentiment, que Galston defineix com “la resposta a la percepció d’un tracte injust o d’una falta de respecte... una de les forces més potents i més difícils d’extingir de la vida humana”. En les últimes dècades, explica, “s’ha vist a la dreta un auge del ressentiment en la intersecció de raça, cultura, classe social i geografia”.
Galston ofereix tres idees per explicar l’atracció del trumpisme per als cristians blancs conservadors que componen el nucli de la seva parròquia.
1) Una sensació de desplaçament en un país que una vegada van dominar: immigrants, minories, no cristians i fins i tot ateus els han empès als marges de la vida nacional.
2) Els liberals progressistes que tenen la veu cantant a l’establishment, per exemple, a la CNN i en diaris com The New York Times, pretenen dir-los com han de pensar i si no obeeixen se’ls acusa de xenòfobs o racistes. Segons Galston, els seguidors de Trump es pregunten: “Com va ser que defensar la família tradicional es va convertir en racisme?”.
3) Els fidels de l’ortodòxia progre els miren amb menyspreu, però són uns hipòcrites. Diuen estar a favor de la llibertat d’expressió, fins que algú diu una cosa que no els agrada i els “cancel·len”. Diuen que donen suport a la tolerància, la inclusió i la justícia social, tret de per a gent amb idees diferents.
Jo hi afegiria un factor fins i tot més decisiu que el ressentiment en els processos mentals de la nostra espècie: la vanitat. Seguir fidel a Trump s’ha convertit en un element vital en la visió que tenen d’ells mateixos la majoria dels 72 milions de persones que el van votar. Prendre’ls això és robar-los aquella part de la seva identitat que correspon amb com es presenten davant els familiars, els amics, els veïns i el món. Per a ells es tracta d’un principi moral innegociable i com més bastonades rep Trump, amb més orgull s’aferren, com màrtirs cristians, a la seva fe indestructible. Una cosa semblant es podria dir d’un convençut comunista, feixista, capitalista, independentista, budista, gihadista o, gairebé, d’un aficionat del Reial Madrid.
La fe trumpera és immune no només als arguments sinó als fets. No pot quedar més clar que Biden va guanyar les eleccions del novembre; l’han ratificat infinitat de recomptes i, fins i tot, de jutges. Tampoc no seria difícil concloure que la política de Biden d’inversió massiva en projectes públics, destinats per al bé dels menys afortunats, tindrà un impacte més positiu en les vides d’un bon percentatge de la base trumpista que les reduccions d’impostos als més rics que el seu ídol defensa.
Però no hi ha res a fer. Fins i tot quan les raons per haver emprès la fe hagin quedat en l’oblit, allà se segueix, per inèrcia, per terror al cop a l’amor propi que significa reconèixer que un s’ha equivocat.
S’ha anunciat que Trump llançarà els pròxims dies la seva pròpia pàgina web. Desenes de milions s’hi subscriuran. Presenciarem la resurrecció del déu caigut. El fantasma es tornarà a fer carn. La feliç notícia per als periodistes, però no necessàriament per a l’evolució humana, és que la comèdia trumpiana continuarà. I tan patètica no serà.
Han passat sis mesos des de les eleccions que Trump va perdre, però “the Donald” no es rendeix
La fe trumpera és immune no només als arguments sinó als fets