La Vanguardia (Català-1ª edició)
Marengo en surt indemne
Le chéval d’Amaury sort indemne d’un accident”. El diari Libération va anunciar en portada el 3 de gener del 1977, amb aquest titular salvatge, la mort del fundador i propietari de Le Parisien Liberé, després de caure del seu cavall Chovan d’Ive al bosc de Gentilly. El subtítol reblava el clau de la incorrecció política així: “Le cavalier, propiétaire du Parisien Libéré, n’a pas survécu à ses blesures”. Costa d’imaginar un menysteniment més insolent.
Émilien Amaury s’havia guanyat l’estimació dels diaris d’esquerres després de tres mesos de pols amb la plantilla, en la que va ser la vaga més llarga del sector. Si el titular de Libération va ser titllat de groller per l’establishment, el de Charlie Hebdo el va superar: “Un salaud est mort”. Quins temps!
Alguns grans homes trenen relacions amb les muntures que els sobreviuen. Alexandre el Gran va estimar tant Bucèfal que va batejar una ciutat com Alexandria Bucèfala, unint el seu nom al d’un rossí amb virtuts que van cantar Plini el Vell i Plutarc. Napoleó Bonaparte, que al seu estable podia triar entre 130 cavalls, va sentir debilitat pel pura sang àrab Marengo, així anomenat per la seva victòria a la ciutat homònima italiana. Amaury i Chovan d’Ive, que van tenir el seu moment de glòria (fúnebre) fa mig segle, s’han perdut ja en la boira de la història. Però els noms de Napoleó i Marengo continuen ressonant avui, dos segles després de la mort del petit gran cors.
Napoleó i Marengo només es van separar arran de la derrota de Waterloo, que va rematar l’imperi. Napoleó va emprendre llavors el camí de l’exili definitiu a l’illa de Santa Helena, a l’Atlàntic sud. I Marengo va ser capturat per les tropes del duc de Wellington, que el van dur a Anglaterra com a trofeu de guerra. El rossí, als lloms del qual l’emperador havia vençut a Austerlitz, Jena o Wagram, tenia 22 anys, havia estat ferit diverses vegades i no estava per a gaires romanços. Però els anglesos van aconseguir curar-lo i que visqués setze anys més. Quan a la fi va morir, en van conservar l’esquelet. Ara es pot veure, al costat d’un bust de Napoleó, una casaca de Wellington i altra memorabilia a la sala del National Army Museum a Londres que evoca la batalla de Waterloo, lliurada allà on avui viu un expresident català.
Els ossos de Marengo o, més ben dit, la seva fidel reproducció 3D en plàstic, obra del creador Pascal Convert, estan fent parlar molt aquests dies en què França celebra el bicentenari de Bonaparte. Perquè Convert, convidat oficialment amb trenta artistes més a homenatjar Bonaparte, ha concebut i executat una obra que consisteix a penjar la reproducció de l’ossada del cavall sobre la tomba de quarsita vermella de l’emperador, sota la cúpula dels Invàlids, a París. La qual cosa constitueix, segons els turiferaris de Napoleó, una greu ofensa a la seva memòria.
Convert es defensa dient que la seva obra no ofèn i evoca ritus funeraris ancestrals (alguns guerrers gals van ser enterrats amb els seus cavalls). I veu en l’esquelet de plàstic un vehicle celeste en trànsit cap a la immortalitat, alhora que reflecteix l’ascensió i caiguda de l’emperador, ésser humà al capdavall. La vida mateixa, vaja. Però els zeladors de la flama napoleònica són insensibles a aquesta visió i refractaris al llenguatge de l’art contemporani. Opinen que els ossos d’un cavall, encara que s’assemblin als de Marengo, no han de sobrevolar la tomba de Napoleó. I ja n’hi ha prou.
O no. Perquè sota la disputa suposadament artística s’hi troben altres consideracions, que conviden a reflexionar. Primer, sobre la pertinència d’abundar en el record de l’emperador, que va donar dies de glòria a França, però va ser també un dictador polític, un militar tirant a carnisser –començant pels cinc milions de francesos que van morir a les seves ordres– i el restaurador el 1802 de l’esclavitud abolida per la Revolució; és a dir, que té llums i ombres, defensors i crítics. I, segon, sobre la relativa inutilitat, en general, de mirar enrere tota l’estona, buscant empara en glòries pretèrites, amb la d’embolics que tenim per resoldre i la impossibilitat de fer-ho, en aquesta societat benpensant, a la manera expeditiva de Napoleó.
Sortirà Marengo indemne (políticament) d’aquesta controvèrsia? Sí, com ja va sortir Chovan d’Ive indemne (físicament) de la seva. En sortirà indemne Napoleó? No. I potser no en sortirà indemne el president Macron, que –a diferència de Chirac o Villepin, que van evitar celebrar el bicentenari d’Austerlitz perquè no els acusessin d’honorar un esclavista– va discursejar dimecres als Invàlids davant la tomba del difunt amb tota la pompa que feia al cas, mesurant molt les paraules, sí, però sense ocultar els trets menys afavoridors de Napoleó.
Tenen gaire sentits aquesta mena d’homenatges?
Té sentit homenatjar figures històriques ressaltant-ne els defectes?