Conseqüències (2)

El terratrèmol Madrid ha passat com una piconadora damunt dels partits polítics, tant sobre els vencedors com sobre aquells que han quedat fulminats. Agitat el tauler, les peces han quedat tan remogudes, que totes les opcions polítiques hauran de reforçar lideratges, afinar estratègies i variar relats. Res no ha quedat indemne, ni tan sols als territoris feliços de Gènova.

Si al meu darrer article, doncs, analitzava la situació catatònica de Ciutadans i la delicada salut de Podem, en aquest es tracta dels dos grans del panorama espanyol, els resultats dels quals, en direcció oposada, han mogut les aigües més profundes. Per descomptat, el més sacsejat ha estat el PSOE, que ha vist com li fallaven les estratègies. D’una banda, li ha crescut un gegant opositor a l’altre costat de la Moncloa, al mateix Madrid on tot es cou. El reforçament de Díaz Ayuso ha deixat danys severs a Ferraz: d’una banda, la desaparició de Gabilondo, el

Terratrèmol Madrid: ha guanyat el PP, però no ha guanyat Pablo Casado

segon mos, després d’Iglesias, que Ayuso ha devorat; de l’altra, el PP ha reforçat la seva capacitat d’oposició, perquè a la pròpia del Parlament s’afegeix ara el Govern de Madrid, amb una estratègia de confrontació amb la Moncloa que ha estat massivament aplaudida a les urnes. Es preveu, doncs, que aquesta línia estratègica anirà a més i a pitjor, no endebades és evident que el discurs que ha liderat el Madrid del PP s’ha reforçat. I, finalment, els líders territorials del PSOE descontents amb Sánchez tenen ara munició de gran calibre per lliurar la seva particular guerra, i, com a mostra, ja sonen tambors de batalla a Andalusia. Malgrat, doncs, el caramelet de treure’s de sobre Iglesias, a Sánchez li han crescut tant els adversaris polítics com els enemics interns, i el seu intent de treure rèdit a la gestió de la pandèmia se li ha complicat.

A l’altra vorera, la victòria arrasadora del PP a Madrid també arriba amb espines, especialment per a un Casado que veu com es dinamita el seu intent de centrar el discurs. Per descomptat, necessita pujar al carro de l’èxit de Madrid, però és un èxit que no neix del seu lideratge, sinó del d’Ayuso, amb un verb desmesurat que està lluny de tota moderació. És a dir, ha guanyat el PP histriònic i arribista, que no té complexos ni sentit del ridícul, i que ha descobert en el populisme trumpista la seva millor carta. Ergo, ha guanyat el PP, però no ha guanyat Casado. Aquesta és la conseqüència més gran del terratrèmol Madrid: ha deixat tocats els dos líders de la política espanyola. Que quedin enfonsats depèn d’altres circumstàncies, però alguns ja treballen en aquest afany.