La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Sense ampliació, Barcelona perd competitivitat davant Madrid”
Maurici Lucena, president d’Aena
Quan em vaig assabentar que els poemes de l’escriptora afroamericana Amanda Gorman –que vam descobrir a l’acte de consagració del president Biden– només podien ser traduïts, segons va manifestar la mateixa Amanda Gorman, de l’anglès a un altre idioma per una dona i a sobre de raça negra, confesso que m’ho vaig prendre una mica a conya. “Un disbarat més d’aquesta Amèrica woke que ens venen certes publicacions pour épater les bourgeois”, li vaig dir a la meva neta Mercedes. Però últimament, la cosa sembla que va de debò. Ja no es tracta del caprici feminista i racista d’una poetessa i de casa seva editora, sinó de les manifestacions del professor d’una de les universitats més cèlebres dels Estats Units: Princeton.
Segons llegeixo a la revista Le Point, el nou caprici, la nova guilladura que ens arriba de l’Amèrica woke es refereix a l’ensenyament dels clàssics, és a dir dels autors llatins i grecs. Segons el professor Padilla Peralta, originari de Santo Domingo, que és professor d’història de l’antiga Roma a la universitat de Princeton, l’ensenyament dels clàssics grecs i llatins, al llarg dels segles, hauria servit per “justificar l’esclavitud”, “la ciència de la raça” (race science), el colonialisme, el nazisme i els altres feixismes del segle XX”. En altres paraules: guardar-vos bé de traduir Èsquil o Homer, ja que podrien portar-vos, sense que us n’adonéssiu, a fer la salutació hitleriana als vostres sorpresos veïns... Per al professor Padilla, l’ensenyament dels clàssics grecs i llatins seria una màquina ideal per fabricar el que el professor anomena el “supremacisme blanc”. “En conseqüència, afirma el professor, caldria destruir (sic) aquestes disciplines”. I la cosa no acaba aquí: pel que sembla, més d’un col·lega del professor Padilla li segueix les seves passes quan afirma, la mar de seriós, que “la producció de blancor (whiteness) resideix a la medul·la dels textos clàssics”, i que ja va sent hora que el grec i el llatí “baixin del seu pedestal”.
Que jo sàpiga, els grecs i els llatins que vaig estudiar en el meu batxillerat, no es van definir mai com a “blancs”, de la mateixa manera que les seves estàtues no són d’un marbre immaculat: n’hi ha de tots els colors. Cert és que els nazis es van apropiar, en part, del món dels clàssics, però no és menys cert que Rosa Luxemburg va cofundar la Lliga Spartakista en clara referència al gladiador Spartaco, que va capitanejar la rebel·lió d’esclaus més important de la República romana.
El fet que una universitat tan prestigiosa com Princeton no hagi reaccionat, que jo sàpiga, a les barbaritats del seu professor Padilla, em porta a pensar que potser és cert quan sento dir a alguns dels meus savis companys periodistes que la decadència dels Estats Units és una realitat. I que el The New York Times doni acollida, amb bombo i plateret, a les elucubracions del professor Padilla, no fa més que confirmar-m’ho. Els companys de Le Point es pregunten si un país com França està immunitzat davant una possible “americanització mental”. Immunitzat, no, afirmen, però resisteix bé. Gràcies als seus costums, la seva manera de viure, la seva identitat. I aquí? Existeix la possibilitat que ens avergonyim, poso per cas, de la nostra Tàrraco o acabem cremant la col·lecció Bernat Metge a la plaça de Sant Jaume? Doncs, francament, penso que no. A més, aquí tenim un avantatge. De la mateixa manera que hem convertit
Colom, Cervantes i la mare que els va parir en uns perfectes catalans, també podem convertir Èsquil, Homer i tota la seva parentela.
Tinc entès que el renaixement de Barcelona com a capital turística després del disgust que ens ha portat la pandèmia sembla estar orientat cap a un públic americà, nord-americà. Ja que mira que bé. De la mateixa manera que el filòsof francès Pascal Bruckner s’entreté escrivint-los als nord-americans unes línies afectuoses en què els recorda aquell París, aquell meravellós refugi francès dels anys vint, trenta i quaranta, després de la Segona Guerra Mundial, per a molts dels seus avis i besavis que fugien d’uns Estats Units racistes i intolerants, el mateix podríem fer nosaltres oferint-los el nostre mític Paral·lel dels anys vint i trenta. Si Pascal Bruckner els recorda la figura de l’escriptor afroamericà James Baldwin que va trobar refugi a París, el 1948, on no va ser molestat mai pel seu color i la seva “orientació sexual” (era homosexual), el mateix podríem fer nosaltres amb algun il·lustre personatge “de color” –com dèiem de jovenets de tal o tal figura del jazz de raça negra– a qui li vam donar refugi i acollida.
A la seva carta als americans, Pascal Bruckner els recorda Joséphine Baker (1906-1075), que va acabar naturalitzant-se francesa. “Quan vaig arribar a París, el 1925, deia Joséphine, vaig ser feliç de poder cridar un taxi sense que passés de llarg, negant-se a portar-me. Era feliç de pensar que si tenia gana podia entrar a qualsevol restaurant sense ser rebutjada. Ningú no em deia “negra”. Ningú no em deia “negrata”, cosa que m’ofenia, em feria terriblement”. Doncs bé, Joséphine Baker també la vam tenir aquí, al nostre Paral·lel, al costat de Maurice Chevalier. I segons em va explicar el meu pare –al qual la Baker l’anomenava “mon cher Pepito”-, s’ho van passar força bé. Americans, aneu a refugiar-vos a París, però sense oblidar-vos de Barcelona.
Potser és cert quan sento dir a alguns savis companys que la decadència dels Estats Units és una realitat