Bona mare i mala política

El relat autobiogràfic de Rocío Carrasco (Telecinco, dimecres a la nit), filla de la més gran, encara galvanitza el teleespectador. Aquest relat desborda territoris: aconsegueix altes quotes de pantalla a tots els racons d’Espanya, de Girona a Cadis. La celebritat vicària explica un rebot de tant abast que també es nodreix de conflictes molt reconeixibles en qualsevol família. Que no hi ha, en totes les famílies, desavinences conjugals? Que no hi ha, en totes les famílies, desavinences paternofilials? Que no ha desvalorat un cònjuge l’altre davant els fills? El relat de Rocío Carrasco –malgrat que és molt extrem, o precisament perquè ho és– actua com un mirall d’aquests conflictes familiars. Els conflictes familiars han esperonat relats des de la nit dels temps, ja als testaments hebreus, ja a les tragèdies gregues: vegeu el terrible conte de Medea, mare que esquartera els seus fills. He pensat en un d’aquests contes davant el relat d’aquesta setmana de Rocío Carrasco sobre la seva relació amb els fills: em refereixo al rei Salomó exercint de jutge entre dues dones que reclamen la maternitat d’una criatura. Per resoldre la controvèrsia Salomó ordena partir el nadó en dues meitats. Aleshores una de les dues dones decideix renunciar al nen per preservar-li la vida. L’amor aquí es converteix en renúncia, cosa que assenyala aquesta dona com a veritable mare, i Salomó –rei savi– falla al seu favor. De la mateixa manera, és eloqüent que Rocío Carrasco renunciés a arrabassar al pare –podent fer-ho– la custòdia compartida dels seus dos fills en comú, i només això ja la ungeix com a bona mare. Una condició, la de bona mare, que el nostre cruel periodisme de l’anticor li ha negat a Rocío Carrasco durant dues dècades consecutives, una rere l’altra, fins avui mateix.

BIAIX. El PSC proposa una “refundació” de TV3 i els partits del Govern callen: alguna cosa es comença a moure a TV3, per fi. Davant rumors de certs noms proposats per a alts càrrecs, els seus professionals han mostrat neguit... Els TN són un referent per a la majoria de teleespectadors catalans, però entre els teleespectadors de TV3 voten indepe un 84% (i no un 50%, com a la societat): a molts catalans els disgusta el biaix de TV3 contra Espanya, la seva democràcia i institucions, imposat per tertulians, humoristes i entrevistats, independentistes en abusiva majoria. Si TV3 corregís aquest biaix seria inatacable com a televisió pública dels catalans, la meitat dels quals deploren veure atacat el que senten seu. Així doncs, la correcció és senzilla a TV3: per cada analista o entrevistat independentista, un altre d’autonomista (com al Parlament i a la societat). Així ja no hi hauria catalans que defugen els platós de TV3 per por (!) de patir (com Javier Cercas fa poc) un regalim d’atacs polítics i personals des d’aquesta majoria d’opinants de TV3 i Catalunya Ràdio. Seria valuós que cap català no se senti incòmode en un plató de TV3, que tot català s’hi senti com a casa. Una assignatura que al director de TV3 (i el seu equip) li queda per setembre. Potser TV3 no necessita una “refundació”, potser n’hi hauria prou amb una reflexió. – @amelanovela