La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els ulls del jove òptic afganès
La sort, la bona sort, és una circumstància que ha acompanyat al llarg de la vida el jove optometrista afganès Matin Shah Khwaja, malgrat les adversitats que ha patit, com els ulls danyats de naixement o la mort del seu germà petit, mentre jugava al pati de l’escola, per una “bala perduda”. “Sempre he trobat bona gent”, celebra. Sort en un terreny fèrtil, abonat per a la solidaritat.
En Matin va arribar a Barcelona, des de Kabul (Afganistan), amb 17 anys, per operar-se de distròfia corneal, una malaltia degenerativa de l’ull que ha afectat tres dels seus set germans. Estudiant complidor, el noi estava terroritzat amb la perspectiva que el deteriorament visual, “un núvol blanc sobre l’ull”, avancés fins al punt de quedar-se cec i invàlid per sempre.
Va arribar a Barcelona la primavera del 2014 gràcies al seu germà gran, l’Ahmed, casat amb una jove catalana, la Maria, amb qui tenia dues filles. “El dia que em va dir que havia aconseguit reunir diners i que tenia un bitllet d’avió per a mi, vaig sentir una emoció molt forta, entre alegria i por”, explica en Matin. Por per deixar casa seva, els seus pares, la seva ciutat. Por per les conseqüències de la cirurgia. I una gran alegria perquè si alguna cosa el podia salvar del seu destí era, precisament, el pas per un quiròfan. “Tenia por també de no reconeixe’m a un mirall, amb uns ulls d’un altre color”, somriu ara.
“El trasplantament de còrnia no afecta el color sinó la capa transparent més externa de l’ull”, explica el cirurgià oftalmòleg Rafael Barraquer, el metge que el va operar. La còrnia serveix de barrera per a la brutícia, els gèrmens, i altres partícules que poden fer malbé els components delicats de l’ull, i filtra certes quantitats dels rajos ultraviolats del sol. La Fundació Barraquer, que atén col·lectius vulnerables sense cost, és el principal centre hospitalari europeu a operar distròfia corneal. La d’en Matin era d’origen genètic, freqüent en societats endogàmiques com l’afganesa. Els seus pares són cosins. “L’operació va anar bé, faltava per veure si no rebutjava el trasplantament, i li quedava un tractament llarg per davant”, apunta Barraquer.
“Què veus?”, li va preguntar l’Ahmed quan li van retirar les benes. “Dones ballant”, va fer broma en Matin. “Quina sort!”, li va fer l’ullet el germà. Junts van anar a veure el mar. I l’adolescent, nascut entre muntanyes i rius que s’evaporen abans de desembocar al litoral, va descobrir una extensió blava tan immensa que es perd en l’horitzó, com la plana del Turkmenistan. Després, es van endinsar a les tripes de Barcelona que tant havien enlluernat l’Ahmed quan nou anys abans va arribar a la ciutat (amb un cooperant català que va fer la seva causa com a pròpia, també distròfia corneal). “Ja no només hi veia –recorda en Matin–, sinó que veia coses extraordinàries com una ciutat viva sota de la terra, amb persones caminant d’un costat a l’altre, parades de menjar i roba, amb trens circulant a tota velocitat”.
Va aprendre català durant l’estiu, va cursar batxillerat amb bona nota, tot i que insuficient per entrar a Medicina, però sí al grau d’FP Dual d’Òptica d’Ulleres. “M’han tornat la vista i jo he de treballar en salut visual, potser no com a oftalmòleg, però sí al seu costat”. I al seu país on, diu, hi ha molt per fer.
L’Institut Joan Brossa (al Guinardó de Barcelona) és l’únic a Catalunya que imparteix aquest grau d’FP dual que ofereix formació i feina alhora. A causa de l’expansió del sector (i el creixement ràpid de la miopia: l’OMS ha declarat que el 2050 un 50% de la població mundial tindrà discapacitat visual) la inserció laboral és del 100%.
“En Matin era molt tenaç”, recorda la seva professora Pilar Godínez, si no entenia alguna cosa, moltes vegades a causa del vocabulari, insistia i insistia fins a comprendre-ho tot”. En vista d’aquesta actitud i capacitat, Godínez el va animar a continuar la seva formació a la universitat, un camí pel qual opten la meitat dels titulats.
Un 10% dels estudiants del grau d’Òptica i Optometria venen del Joan Brossa, explica Joan Gispets, degà de la facultat de la UPC, situada a Terrassa. “És un percentatge alt respecte a altres carreres, però estan molt ben formats i tenen experiència laboral”, assenyala el degà.
En total hi ha 90 places, cosa que confereix a aquesta facultat una familiaritat poc comuna en l’àmbit universitari. Això explica que finalitzat el primer quadrimestre del primer curs la secretària se sorprengués amb la intenció d’en Matin d’abandonar els estudis. “Vull donar-me de baixa”, li va dir amb senzillesa.
La secretària va revisar l’expedient acadèmic de l’alumne. Normalment els abandonaments a la universitat