Trajectòria de la fe en Déu

Aquestes línies volen respondre a algun comentari o pregunta rebuts arran de l’article “Invitació a pregar”, publicat en aquest diari el 21 de febrer. Si la pregària és activació de la fe, haurà d’aparèixer en els diversos moments que marquen la vida creient, i que podem trobar en la mateixa trajectòria terrenal del Senyor Jesús.

En efecte: la relació de Jesús amb Déu, reflectida en el que diuen els evangelis sobre la seva oració, pot esquematitzar-se en un procés que té els passos següents:

1.- “Abbà”. La seguretat que el meu ésser ve de l’amor, no del simple atzar. I que puc mantenir una relació de plena intimitat i confiança amb aquest Origen. “Quan vulgueu pregar digueu: Abbà” (Pare, però amb un to de confiança i proximitat molt diferent del genèric “pare”).

2.- “Jo sé que sempre m’escoltes”. Seguretat en la companyia i l’ajuda d’aquest Origen amorós. Que el portarà a cridar davant un cadàver: “surt fora” (en versió del quart evangeli), o a cridar davant un endimoniat: “surt d’aquest home” (versió dels altres evangelis). Des de la seva confiança en la paternitat de Déu, creu Jesús que pot vèncer-ho tot: incloent-hi la mort, i la maldat (el dimoni) com a expressions del més oposat a Déu.

3.- “Abbà, passi de mi aquest calze, però no es faci la meva voluntat sinó la Teva”. Aquest Jesús tan segur de l’ajuda de Déu, se sent ara impotent per l’amenaça que veu planar sobre Ell. En dir “faci’s la Teva Voluntat” no està insinuant que la seva crucifixió és voluntat de Déu: està simplement acceptant la decisió divina de respectar la plena autonomia i llibertat d’aquest món i dels seus homes al llarg de la història, fins i tot amb les conseqüències que això pugui tenir per a Ell.

4.- “Déu meu per què m’has abandonat?”. Aquí desapareix fins i tot l’apel·lació de Pare. La confiança i la seguretat anteriors s’eclipsen pel silenci aparent de Déu, que calla mentre els botxins es burlen instant Jesús que, si tant creia en Déu, que vingui ara Déu i el salvi.

5.- “Abbà, a les Teves mans hi poso la meva vida”. Des d’aquesta sensació d’abandonament, un misteriós salt a la confiança malgrat tot, recuperant la paternitat de Déu i, amb aquesta paternitat, la pretensió de tota la seva vida: que, des d’aquesta paternitat divina, és possible el regnat de la fraternitat i la igualtat entre els humans.

Aquest procés exemplifica o tipifica tota relació amb Déu, en qualsevol vida creient. Curiosament, es trasllueix una trajectòria semblamt a la història del poble del Primer Testament: “He sentit el clamor del meu poble i baixaré a alliberarlo”. A això segueix una trajectòria que permet fins i tot travessar el mar a peu eixut mentre els perseguidors s’enfonsen a les aigües: “el Senyor ha fet coses grans... sublim és la seva victòria”. Després, la dura travessia del desert ve a ser el Getsemaní d’aquest poble que ja no es comporta amb la mateixa docilitat de Jesús, sinó que acaba preguntant-se: “Déu és amb nosaltres o no?”. Fins que l’abandonament de Déu sembla fer-se ben visible en el desterrament i la caiguda de Jerusalem, contra la certesa que Sió no havia de ser presa mai. I és a l’exili i a la tornada de l’exili, on ressona un “Consoleu el meu poble”, que recupera aquesta confiança destrossada.

Més clara a la vida de Jesús i (lògicament) més complexa i pintada de coloraines a la història del poble, la trajectòria de la fe en Déu sembla ser la mateixa. I ho serà també a la nostra fe personal. No tan esquemàtica ni tan lineal com l’he pintat aquí, però amb els mateixos ingredients. Fins i tot, alguna cosa d’aquests processos pot percebre’s també de vegades en les relacions de molts fills amb els seus pares.

Finalment, al lliurament de la vida de Jesús hi correspondrà la donació per Déu de la Seva mateixa Vida divina, en la resurrecció de Jesús. Així es descobreix que Déu era present ja en aquest presumpte abandonament: que va ser “per l’Esperit” (Hebreus 9,14) com Jesús va poder lliurar la seva vida.

Tant de bo això il·lumini una mica la nostra vida de fe.

Al lliurament de la vida de Jesús hi correspondrà la donació per Déu de la Seva mateixa Vida, en la resurrecció