La Vanguardia (Català-1ª edició)
El poeta de la Rambla
EDUARDO MAZO (1940-2021) Poeta, bohemi i articulista
La glòria del desembarcament llatinoamericà a Barcelona als anys setanta se la van repartir noms històrics com els de Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa o José Donoso, però hi va haver un company alternatiu, díscol, bohemi i excèntric, molt més interessat en la immediatesa que en la transcendència, en l’humor que en la gravetat, que no consta a les enciclopèdies però que segurament romandrà en el record de molts transeünts. I és que l’argentí Eduardo Mazo va prendre la Rambla de Barcelona amb els seus versos, fent-se un element tan característic com les floristeries, les ocelleries, el Liceu o el Cafè de l’Òpera. Cada dia la seva figura eixuta, la seva gorra, el seu bigotet fi, el seu mocador nuat al coll i el seu maletí de quadres escocesos prenia un lateral de la popular via i arrencava amb la seva venda de versos.
Pocs hauran encarnat el concepte de “poeta del carrer” des d’una literalitat tan absoluta, ja que desplegava les seves creacions a les voreres. I tots aquells que s’acostaven o eren festejats fins als seus humils dominis descobrien unes formulacions de l’art poètic summament desconcertants i lliures, alhora divertides i compromeses políticament (sense anar més lluny, un company d’aquest diari m’ha recordat uns versos que li van quedar gravats de nen i als quals no ha deixat de donar voltes des d’aleshores: “Los chinos, los chinos, el día que los pillen”).
No-creient de cap escola, i en certa manera, poeta total, ja que es va editar bona part dels seus llibres i va organitzar certàmens de l’especialitat, podria dir-se que Eduardo Mazo va venir al món per tirar per terra molts dels clixés associats a la poesia, en especial aquella herència romàntica que la veia com una activitat governada per muses i digna d’esperits elevats, sublim via d’abocar turbulències internes i practicada des d’un aïllament profund. Ell venia abans del llinatge de trobadors i joglars, figures que entenien la seva tasca com una forma d’entreteniment i comunió social, no deslligable del sentir que un era pel quart de segle del seu desembarcament a la Rambla.
La parca, que el va sorprendre a la seva ciutat natal el 3 de maig, va ser un tema recurrent a les seves peces però per sistema amb el distanciament irònic que el definia: “Lo malo de la muerte es que, casi siempre, nos encuentra viviendo”, va escriure. Però segur que en el seu adeu hauria desitjat reforçar el missatge d’aquestes línies finals d’altres composicions seves: “Ya ves, no importa cómo, no importa cuándo, no importa dónde. La poesía no ha muerto”.