La Vanguardia (Català-1ª edició)
Poesia, connexió, Tempest
I és que quan la poesia va més enllà del text –i tants anys que fa que passa i encara sembla novetat– sembra tants nous públics com certa confusió. En el cas de Kae Tempest hi havia a més una gran expectació: les reserves van volar totes en només una hora.
Acostumats en aquesta ciutat a la barreja de gèneres, Tempest venia com una estrella, i malgrat parlar de connexió es negava a fer entrevistes ni que hi hagués fotògrafs dels mitjans, i posava una barrera que la seva poesia es va encarregar d’abaixar. El públic, fervent, va aplaudir amb emoció, assertiu i ple, sense necessitat que hi hagués una base electrònica al darrere, perquè, al capdavall, la poesia sempre guanya, amb la poesia n’hi ha prou.
Bé, n’hi ha prou fins a cert punt, perquè el públic en va demanar més, i va fer sortir Tempest dos cops a agrair els aplaudiments, però no hi va haver cap bis, va dir que justament per fugir del preestablert.
La vetllada inaugural del Barcelona Poesia va començar amb una mena d’antipregó d’Albert Garcia Elena, un del poetes més premiats del país i que tot i així no havia estat mai convidat a cap festival. La seva proposta va ser encarar-se amb el seu llibre inèdit Vòrtext a què ell anomena poesisme, per relatar el farciment de llocs comuns i tòpics que de vegades planen per llibres, recitals i institucions culturals. Una mena de crítica àcida disparant a tort i a dret.
També van disparar David Caño, Enrique Falcón i Blanca Haddad,
en un recital batejat amb el nom de Trets poètics, perquè com recull un vers de Falcón “Llegado a este lugar/ sería mejor que dispararais. / Que mi libro de aortas os dispare”. Caño disparava amor com a forma de revolució, perquè “la llibertat (...) és estimar, és estimar, és estimar, i punt”. Falcón ens portava a les portes d’un apocalipsi i Haddad recitava trobant a faltar l’escalfor de centres culturals de resistència i bars nocturns.
Mentre la vida s’obre camí també a la nit, la poesia s’estendrà per Barcelona amb actes cada dia. La poesia sempre guanya.
Kae Tempest va recitar d’una tirada ‘The book of traps and lessons’, que va definir com una paràbola per sortir de la foscor