La Vanguardia (Català-1ª edició)
La capitalitat barcelonina es posa a prova
Ajuntament i ministeri preparen el desenvolupament de l’acord de cocapitalitat cultural i científica. Més enllà dels diners que aporta, Barcelona ho ha d’aprofitar per assajar un altre marc de relació amb la resta d’Espanya.
Una prova de com s’ha enrarit el clima polític a Espanya l’última dècada és l’evolució del nom d’algunes coses. Per exemple, l’acord entre el Govern central i l’Ajuntament de Barcelona que abans s’anomenava de bicapitalitat ara ha mutat a cocapitalitat.
El 2009, quan l’alcalde Jordi Hereu i el llavors ministre de Política Territorial Manuel Chaves van subscriure el primer acord de bicapitalitat cultural Barcelona-Madrid, cap ciutat a la resta d’Espanya no va alçar la mà per queixar-se’n. Ningú no podia qüestionar el lideratge barceloní en un moment que la capital catalana atreia públics culturals d’arreu del país. El conveni, que establia una inversió anual de 21,6 milions per compensar la contribució a aquesta bicapitalitat que feien les institucions culturals barcelonines, va decaure quan Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa, però el consistori de Xavier Trias no va protestar enèrgicament per això.
L’acord ha ressuscitat ara sota l’impuls de Pedro Sánchez i Ada Colau, però ha calgut canviar-li el nom. Als despatxos del Ministeri de Cultura causava recel l’expressió bicapitalitat: quan transcendís, altres ciutats podrien reclamar la seva part. Cocapitalitat sona menys excloent. Admet més actors. Capitalitat per a tothom.
Cal tenir en compte que aquests anys han emergit ciutats, com ara Bilbao, Sevilla, València o Màlaga, amb propostes culturals que transcendeixen l’àmbit local. Tampoc no es pot obviar que el conflicte polític català ha erosionat la imatge de Barcelona a la resta d’Espanya mentre Madrid s’anava situant al nivell de la capital catalana en àmbits de la cultura en què sempre havia anat al darrere.
Per tot això caldria valorar l’acord de reconeixement de la capitalitat cultural i científica com una gran oportunitat d’alinear esforços i iniciatives per tornar a posicionar la ciutat on acostumava a ser. D’entrada, perquè suposa una inversió de 20 milions d’euros anuals en un sector que sortirà d’aquesta crisi tan prestigiat socialment com debilitat en l’economia.
Cal tenir en compte el valor d’aquesta xifra: els pressupostos culturals han minvat tant des de la crisi econòmica del 2008 que una inversió d’aquest import, si s’aplica amb criteri, pot tenir un efecte apreciable en l’ecosistema.
El ministeri ha tardat uns mesos a atendre la petició de l’Ajuntament per fer aterrar el projecte a la realitat, però des de l’abril les dues institucions treballen per desenvolupar-lo. No hi ha temps per perdre, ja que les inversions s’han de fer aquest mateix any i hi ha institucions culturals en una situació crítica.
Ara bé, més enllà de la injecció econòmica, l’acord de capitalitat (l’anomenarem així) suggereix la possibilitat d’un nou marc en què Barcelona pot reforçar el seu lideratge treballant en xarxa amb altres ciutats del país. L’àrea de Cultura de l’Ajuntament, que lidera Joan Subirats, preveu en aquest sentit que les commemoracions del 2023 entorn de les figures de Picasso, Miró i Tàpies serveixin per intensificar la relació amb altres ciutats culturals.
En el cas de Picasso, amb Màlaga, ciutat natal i seu d’un museu dedicat a l’artista, però també amb Madrid, on hi ha obra important del pintor, com el mateix Gernika. I en el de Miró es planeja col·laborar amb la Fundació Miró de Palma. En aquest context seria interessant afrontar l’aniversari mironià (se celebren els 40 anys de la seva mort) amb vocació ibèrica i incorporar a la festa Porto i la seva Fundação de Serralves, dipositària d’una col·lecció importantíssima de Joan Miró.
Com sempre, Barcelona s’haurà d’esforçar si vol exercir aquest lideratge (o fins i tot el colideratge). La prova és la nota del Ministeri de Cultura en què s’informa de la “creació de la Comissió Nacional per a la commemoració, el 2023, del 50è aniversari de la mort de Pablo Picasso”. Al decret corresponent s’estableix que, entre d’altres, integren aquesta comissió els directors del Museu Nacional del Prado i del Centre d’Art Reina Sofia.
Per descomptat, aquest “entre d’altres” deixa totes les portes obertes. Però sorprèn que no s’hi inclogui també, de manera expressa, els directors dels museus monogràfics de Barcelona i Màlaga. El museu barceloní, com es recorda avui en una exposició, té una col·lecció fonamental cedida pel mateix Picasso a la ciutat on es va formar com a artista.
@miquelmolina / mmolina@lavanguardia.es
Esteban Linés