Rosalía i l’algoritme

Fa pocs dies, Rosalía es va adreçar directament a L’Algoritme en to crític. Com si fos la professora que exigeix més als seus alumnes. En un tuit, la cantant de Sant Esteve Sesrovires declarava: “L’Algoritme és un avorriment. Per què vull que em suggereixis només el q ja tinc predisposició a veure? Mostra’m el q normalment no em sol interessar així aprendré alguna cosa nova lol” (“lol” és un acrònim en anglès que significa laughing –o laugh– out loud, que pot traduir-se com riure en veu alta, o molta estona, o a rialles).

Rosalía es mofa d’una fórmula que sap què li agrada però no sap què li podria agradar: estan entrenats així. Per afinitat estilística, ideològica, geogràfica... L’algoritme no intueix que pot ser que a Rosalía li agradin les pel·lícules de l’oest o The Crown però que aquella tarda n’estava fins al capdamunt, de John Wayne o de Carles d’Anglaterra, i potser insistia en Tombstone, Silverado o que comprovés que, en efecte, Camilla Parker-Bowles sempre va rondar per allà.

Triar és, sens dubte, el gran repte de l’espectador contemporani. L’algoritme pot ajudar, això és obvi, però no sap què és el tedi, la necessitat de canviar, la traïció, encara que sigui a un mateix. Netflix, de fet, acaba d’afegir l’opció “reproduir alguna cosa”, basada en l’historial i gustos de l’espectador.

Passa el mateix a les plataformes musicals, en què els artistes es linken estilísticament i partint dels seus oients comuns. Els que escolten Rosalía, per cert, escolten també C. Tangana,

Mala Rodríguez, Dellafuente i Paloma Mami, segons la selecció (algorítmica) de Spotify.

Un estudi de Deezer, una pàgina britànica de streaming musical, revelava fa un parell d’anys que a partir dels 30 anys la major part dels melòmans no té interès (o temps) a descobrir artistes nous, i es dedica en bucle a allò que ja li agrada. (Caldria afegir que els més joves de deu anys fan la mateixa escolta reiterativa, fins a l’exasperació) (paterna)). Un estudi semblant de Spotify realitzat el

L’algoritme no sap què és el tedi, la necessitat de canviar ni la traïció

2015 situava aquesta edat als 33 anys.

Un 60% dels enquestats per Deezer van assegurar que tenien una rutina musical. Un 25% rarament escolta novetats després dels 24 anys. A aquesta edat, un 75% va dir que descobria cada setmana deu noves cançons i un 64% que cada mes es quedava amb almenys cinc artistes nous.

Un 47% prometia que desitjaria continuar descobrint músics i bandes, però tenia tres problemes que l’hi impedien: nens petits (11%), una feina absorbent (16%) i... massa opcions (19%). I L’Algoritme?

Altres anàlisis publicades a The New York Times iala revista Memory & Congnition indiquen que no és només per falta de temps, sinó per les connexions neuronals que certes cançons ocasionen al cervell. Descobertes en moments d’intensitat emocional i hormonal, hi ha temes que s’associaran per sempre a èpoques, llocs o persones i rescataran emocions. Aquests hits en bucle, a més, tenen un altre avantatge: l’oient d’un gran tema conegut sap quan arribarà el moment àlgid i allibera dopamina. Allibera plaer. És l’anomenada “fase d’anticipació”, i no necessita algoritme.