La Vanguardia (Català-1ª edició)
Partit buit
Joan Josep Pallàs
El partit més esperat va acabar sent una estafa. Una enganyifa per als sentits, suggestionats durant la prèvia amb la pretensió equivocada de presenciar una obra major. Quina frustració. El resultat va ser una estupidesa, no hi va haver gols, un càstig merescut per a dos equips que van laminar les seves opcions de ser campions triant contemporitzar abans que no pas atacar; esperar abans que pressionar. L’Atlètic de Madrid va pecar per vocació, ells són així; el Barça, per un error de càlcul i a causa d’un plantejament ple de complexos i mancat de fe en el propi talent. Mala peça al teler.
El dels blaugrana va ser un trist exercici de realisme, de no arriscar per temor de la caiguda, una aposta que descriu més aviat els equips subcampions. Els de Simeone fins i tot van ser més atrevits a la primera part. Els de Koeman es van adonar que la Lliga se’ls escapava amb 70 minuts disputats, com si l’ambició es pogués modelar. El càstig a tanta aprensió deixa el Reial Madrid com a beneficiari. Ara els blancs depenen de si mateixos. Es veia venir.
La tarda va ser poc estimulant, gens futbolística pel sol que queia. L’horari, diguem-ho clar, va ser un crim. El futbol de les grans ocasions demana nit sempre. I públic, esclar. La vacunació comença a sotmetre el virus, el toc de queda és història, els restaurants veuen la llum però l’aficionat al futbol de Primera Divisió ha estat abandonat. S’acabarà el campionat sense ni una ànima a les graderies, amb les atmosferes capades i els resultats pervertits. L’experiència està sent una tortura. El Camp Nou com un envàs buit gegantí. Que arribi ja la pròxima temporada. Sisplau.
Messi va rememorar molt a contracor temps pretèrits, els no tan bons. Quan era l’únic argument ofensiu creïble, un Gary Cooper de manual a Sol davant el perill. Koke, que fa molts anys que és en aquest món i ha estat regatejat milions de vegades per l’argentí, va decidir fer-li falta tota l’estona fins que caigués la primera targeta. Com que Mateu Lahoz li costa de desenfundar, a Messi el van fer caure a terra un munt de vegades. Els primers sis minuts, tres faltes. Així i tot, Messi apareixia de tant en tant emprenent aventures en solitari. Una d’aquestes aventures hauria arrencat de les grades una gran ovació en temps prepandèmics: ho va regatejar tot i només el va frenar Oblak amb la punta dels dits.
El partit, aplicat el colador sobre els nombrosos i avorridíssims matisos tàctics, va acabar reduït a un duel entre Messi i Oblak. Aquesta vegada va sortir guanyador l’eslovè. Sense Busquets (que la seva baixa es notés tant descriu el present del Barça) i sense gairebé acompanyament (Dembélé va entrar massa tard), Messi es va dedicar a ser l’origen i el final de moltes jugades, una empresa que és esgotadora.
Què farà Messi aquest estiu? La incògnita continua sense aclarirse. Neymar, renovat al PSG fins l’any 2025, canta al seu amic com feien les sirenes a Ulisses (a veure si l’argentí és capaç de resistir-s’hi com el d’Ítaca) i l’amenaça de la UEFA d’expulsar el Barça de la Champions, ajudar, doncs no hi ajuda gaire.
L’Atlètic va pecar per vocació, ells són així; el Barça, per contenir-se, per manca de fe en si mateix
Luis Suárez
D’aquell trident que van formar Messi, Neymar i Suárez aquest últim és el més espatllat. L’uruguaià es va apagant. Protesta més que juga. Se li veuen més els defectes ara que viu lluny. Aquest afany de reclamar falta així que pren contacte amb la pilota el caricaturitza. Suárez va ser un gegant, una bèstia, un golejador implacable i voraç, un Eto’o blanc. L’homenatge que el Barça li va brindar en els minuts previs a l’inici va ser impropi, mancat de tota emoció. Un absurd accentuat per la falta de gent. Els aplaudiments de la llotja van sonar buits, tant com l’equip ahir.