Estimat Florentino:

Espero que tu i els teus us trobeu bé.

Perdona l’atreviment i el tutejament. No ens coneixem. Em dic Toni Segarra, treballo en publicitat, soc soci de l’Espanyol des de fa molt i perico des que tinc consciencia.

Aquests dies m’ha semblat veure’t patir per la incomprensió i l’hostilitat que ha provocat la vostra Superlliga. Et confesso que jo tampoc no he entès aquesta extraordinària apoteosi de la hipocresia, més enllà que no vau fer bé les coses. Comunicar no és fàcil. Digue’m-ho a mi.

Des que vaig començar a escriure aquesta columna el meu tema ha estat gairebé sempre el mateix: la Superlliga ja existeix, no s’ha d’inventar. No ho he dit amb aquestes paraules, però ho he dit tota l’estona.

El nyap que heu perpetrat els clubs grans, potser provocat per un excés de confiança, potser per les presses, no ha fet més que transparentar la realitat (per cert, quins companys de viatge t’has buscat...).

Fa molt que el mèrit esportiu no existeix, que sempre guanyen els mateixos (aquest any a Itàlia és notícia que no guanyarà la Juve després de nou anys, però guanyarà un altre dels vostres). Fa molt que aquells mateixos equips no poden descendir, que no hi ha competència real, que els jugadors guanyen més del raonable i juguen i viuen per això, no per amor a cap samarreta. Fa molt que les aficions no pintem res. Pintem tan poc que aquest any horrible el futbol ha continuat sense nosaltres, reduïts a la condició d’audiència a la venda.

La Superlliga ja existeix. I tota la resta és hipocresia. Una orgia, una bacanal, un espectacle atroç i obscè d’hipocresia. El senyor Ceferin i els seus amics, que amb la seva Champions League han convertit en insalvable la distància entre els clubs rics i els pobres, paladins del futbol autèntic? Els aficionats anglesos, els creadors del fanatisme, model d’exemplaritat? Els que van fer el mateix en el tennis o al bàsquet, donant ara lliçons d’ètica? Periodistes intel·ligents enaltint la victòria del futbol dels fans? Quina victòria? Els aficionats que acudim en massa a veure els partits dels clubs rics per fer-los encara més rics, defensant el futbol dels pobres?

Et preguntaràs a què ve que et torni a explicar el que ja saps.

L’Espanyol va aconseguir ahir ascendir una altra vegada a Primera Divisió. I n’estem molt contents. Hem baixat cinc vegades, i les cinc vegades hem aconseguit ascendir la primera. No és fàcil.

Esclar, tu no tens la menor idea del que és la Segona Divisió. Però la vostra Superlliga em serveix per explicar-ho.

Segona és el contrari de la Superlliga. Aquí encara hi ha mèrit, igualtat, jugadors que lluiten per una samarreta, amor, desesperació, patiment, agonia. Aquí no hi ha gaires diners (imagina’t, els més rics érem nosaltres).

Segona és tot això que aquests dies tanta gent ha reclamat, ha defensat, ha enaltit, sense saber de què parlaven. N’hi havia prou que haguessin abaixat una mica la mirada.

A Segona, estimat Florentino, s’aprèn molt. No és un consell, però sí que ho és.

Atentament. Toni Segarra.