Sostenint

La sostenibilitat s’ha convertit en una nova religió, aquesta sí, practicant-la. Hi ha previsions de com arribaran a ser d’horribles les coses el 2030 o el 2050. La temperatura del planeta haurà pujat un grau i això produirà problemes d’agricultura, pujada del nivell del mar i molt més. Mentrestant, l’esperança de vida va pujant i la qualitat de vida, millorant.

Ja he comentat que quan era a Boston, fent el meu doctorat als anys setanta a Harvard, hi va haver unes manifestacions tremendes a Harvard Square, la plaça central al voltant de la qual hi ha diverses facultats de la universitat. Fins i tot s’havien muntat tendes de campanya a la plaça per prolongar les manifestacions un dia darrera l’altre. Vaig preguntar què passava i la resposta que em van donar va ser molt concreta: “A causa de la contaminació, la superfície del planeta no podrà alimentar tota la població més enllà de l’any 2000”. Faltaven uns 25 anys. En algun moment em va fer l’efecte que hi havia professors que estaven d’acord amb allò. Ningú no va dir que fos una barbaritat. És més, als que ens estàvem doctorant ens van fer comprar i estudiar un llibre que acabava de publicar un professor sobre la Responsabilitat Social Corporativa (jo no n’havia sentit a parlar mai).

Aquella preocupació dels anys setanta va portar moltes empreses a fer grans inversions. British Petroleum, per exemple, va impulsar un projecte per buscar algues al fons marí transformables en aliments. Així, no només la superfície terrestre del planeta sinó també el fons del mar podrien alimentar la població. Però de sobte tot es va acabar, com si la gent s’hagués oblidat del tema, i ens vam posar a treballar en les nostres coses; amb compte, això sí. British Petroleum va deixar de buscar algues i es va posar a buscar petroli al fons del mar i en va trobar, el “petroli del mar del Nord”, una troballa fenomenal que va permetre ocupar molts treballadors.

Tot i que la pressió pública i social per reduir la contaminació gairebé havia desaparegut als vuitanta i els noranta, les empreses van continuar treballant-hi, fixant-se objectius, reduint la utilització dels combustibles més contaminants, com ara el carbó. Alhora, algunes empreses del sector de l’automòbil van impulsar el disseny de models elèctrics. La realitat és que durant els gairebé 20 anys en què ha estat possible comprar un cotxe elèctric, el nombre d’automòbils venuts ha estat molt petit.

Els progressos en el control de la contaminació han estat extraordinaris. Quan jo era petit, a Barcelona, que sempre ha estat una ciutat industrial, la major part de l’energia per a la indústria provenia del carbó, la majoria dels habitatges s’escalfaven amb brasers, una espècie de cassoles amb carbó encès. També es cuinava amb carbó –o, fins i tot, llenya– perquè el gas no arribava a les cases i no hi havia butà. La gent amb més diners disposava de radiadors a les habitacions units per canonades per on circulava aigua calenta, escalfada en una espècie de forn que també utilitzava carbó. Així que en aquella Barcelona industrial, sobretot a l’hivern, el fum del carbó omplia l’atmosfera. Però ningú no parlava de sostenibilitat, sinó de fer més coses i millor. Molts dels que vam néixer a la Barcelona del fum de carbó –que de vegades es quedava a prop de terra i quan sorties de casa al matí pensaves que t’havies despistat i havies sortit molt més aviat– hem viscut raonablement bé. Sembla que els fums ens van vacunar i, per pur sentit comú, vam anar millorant tot sense esmentar ni pensar en la sostenibilitat. Sense necessitar experts en sostenibilitat, ajuts per a la sostenibilitat.

Res. Només sentit comú i mirar de ser més competitius demostrant que ho fèiem molt millor amb els nostres electrodomèstics, calefaccions, automòbils, edificis i locals, etcètera. Calen avui tants experts en sostenibilitat? Millor tenir-los i així no són a l’atur i poden menjar. Però que no es passin. Anem fent-ho millor cada dia.

Ens cal tenir tants experts en sostenibilitat? Sí, però que no es passin