Madrid des de Barcelona

La victòria d’Ayuso a les eleccions madrilenyes culmina un llarg projecte que dona expressió política a les elits rectores del centre econòmic espanyol.

Madrid és el centre econòmic més desenvolupat del capitalisme espanyol, a anys llum de l’atribolat industrialisme a petita escala barceloní, malgrat la puixança indiscutible de les seves start ups i l’augment de les exportacions. La capital concentra de manera aclaparadora el sector financer, la cúspide jeràrquica del sistema econòmic que regeix el món, el seu principal vector de creixement. El poder per excel·lència. I els serveis derivats d’alt valor afegit. En plena esporgada a tot Espanya, l’ocupació a la banca continua creixent a Madrid. Al seu voltant s’arreceren les grans multinacionals, proveïdores i consumidores de tota mena de béns i serveis de qualitat. Demanda de qualificats perfils professionals. També hi són totes les grans companyies espanyoles. I en darrer lloc, però no menys important, els centres de decisió de l’Estat, el planificador del futur. Que les coses hagin acabat així a causa, sobretot, de l’extrema centralització política d’aquest Estat, no canvia la realitat. Permet denunciar-la, intentar canviar-la, però no hauria d’impedir de reconeixe-la.

A cop de decisions polítiques s’ha impulsat en onades successives el desenvolupament de la gran metròpolis espanyola. Vegem les últimes dècades. Primer, la incorporació d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, 1985. Accés als fons estructurals: un llarg període d’inversions en infraestructures, primera fase de l’Espanya radial, sense gairebé millores a la perifèria. Brindis amb contracte del segle per a l’AVE Madrid-Sevilla, 1992. També per als Jocs Olímpics de Barcelona, la gran inversió pública de la democràcia a Catalunya, excepció que confirma la regla; operació estratègica de l’època de Pasqual Maragall i Jordi Pujol que va derivar en monocultiu turístic, capitalització de cases i solars; empremta de la falta d’ambició i els límits de les elits catalanes, balanç poc edificant a la fi. Capitalitat econòmica, tot just un record per a nostàlgics.

Segon, les privatitzacions, iniciades pel socialista Felipe González als vuitanta; culminades pel popular José María Aznar a cavall del canvi de segle (1997-2004). Grans monopolis públics, convertits en gegants privats, la immensa majoria instal·lats encara a la milla d’or madrilenya i zones connexes.

Tercer, nova onada de grans inversions de l’Estat en infraestructures, a partir de mitjans dels noranta, també amb Aznar i Rodrigo Rato (1996-2004). AVE incomptables, sempre amb estació terme a Atocha. Una festa total de 65.000 milions d’euros que engreixen les constructores.

Tot a punt per a l’últim gran salt, la gran bombolla immobiliària (1997-2007). Ruiz Gallardón i Esperanza Aguirre, presideixen. Explosió demogràfica, allau de nous residents, disseny anular amb eixos de comunicacions i transport concèntrics sobre la capital, noves zones residencials, capitalisme popular de jardí i piscina. Muntanyes de deute. L’últim episodi, la crisi (2008-2014). Mortaldat empresarial, concentració en grans empreses i bancs; desamortització de les caixes d’estalvis, absorbides per la banca, pagada per l’Estat. I una metròpolis que ha accedit a l’univers dels grans centres globals, pagant sempre menys impostos. Mimetisme entre capital i Estat. Aquest maig de pandèmia, les eleccions autonòmiques semblaven generals.

Aclaparadora victòria d’Isabel Díaz Ayuso. La base, un projecte construït durant més de trenta anys. I que avança. La coalició social que la sustenta és heterogènia, contradictòria, però no exempta de coherència. Les elits econòmiques, satisfetes del balanç d’aquestes dècades prodigioses - bancs de dimensió global, multinacionals que juguen al tauler internacional- i deleroses de continuar amb la festa; el rutilant món dels serveis financers, sempre marquen tendència, amb el somni de ser com Wall Street i confiant que Ayuso els obri la porta a fer negoci en àmbits ara del sector públic; l’alt funcionariat, protector del seu estatus com a dissenyador de les prioritats de l’Estat i que veu els populars ferms en la defensa de la seva funció; classes mitjanes instal·lades, custòdies del que han aconseguit durant els trenta gloriosos (la residència als afores, escola privada i estudis a l’estranger), horroritzades que se les posi en dubte; altres, també intermèdies, més baixes, seduïdes pel mode de vida dels seus superiors en l’escala, a les quals han vist enlairar-se i a qui aspiren imitar; autònoms i comerciants, desemparats per l’administració, sempre desprotegits, centre d’atenció política del discurs ayusista en la pandèmia; treballadors, molts, amb incert futur, escèptics davant les crides a un combat que els pot complicar l’existència. N’hi ha bastants que recorden José Luis Rodríguez Zapatero: va prometre drets i va acabar amb retallades. En fi, imbatible argamassa política.

I la paradoxa de l’esquerra, l’augment de la participació que ha demanat, l’ha perjudicat. Fa dècades que amb prou feines amplia els seus límits. No aconsegueix portar la seva influència més enllà d’alguns sectors juvenils i dels treballadors que continuen emparats pels serveis bàsics de l’Estat del benestar, seguretat social i una futura pensió. Volen defensar-los de les escomeses liberals d’Ayuso, ja aplicades pels seus antecessors. Impotència política, en part; realitat estructural, també.

A Barcelona, els sectors atrets pel discurs econòmic de l’ayusisme són més amplis del que s’admet, però no estan articulats. L’elit econòmica, sense l’autorictas política del passat, empresaris i financers, el Foment de Josep Sánchez Llibre, subscriuen i sospiren pel programa fiscal de la lideressa madrilenya. Joan Canadell, l’expresident de la Cambra de Barcelona, diputat de Junts, combrega amb la seva gestió econòmica i sanitària. Difereix en el sentiment nacional. Però la coalició social majoritària a Catalunya –un independentisme que conjuga guanyadors de la globalització, optimistes sobre el futur, amb classes mitjanes que rebutgen l’hegemonia i l’estatus de la capital, que no veuen perspectives ni per a elles ni per als seus descendents– no destil·la hegemonia discursiva al voltant del poder com a Madrid, ni disposa de l’aliança d’aquesta amb l’Estat. El seu projecte és una suma de desitjos contradictoris, no un programa d’acció com el d’Ayuso. El perill de repetir el passat assetja. Al davant, el Madrid grandíssim, tòxic i insuportable per a la resta. La història continua.

Madrid és el centre econòmic més desenvolupat del capitalisme espanyol, a anys llum de Barcelona

A la capital catalana, un ayusisme local hi té partidaris ferms, però no estan articulats políticament

Nascuda el 1975 a Wolfsburg, on el grup automobilístic alemany té la seu, ha treballat sempre a VW. Com a líder laboral té reputació de ser combativa i de pensar amb una mirada estratègica.