Starmer remodela l’equip i purga els pocs corbynistes que quedaven

llor. I Johnson els promet que viuran millor.

A aquestes noves classes treballadores deslligades dels sindicats (la influència dels quals va mutilar Thatcher) s’uneixen, en la coalició johnsoniana, els tradicionals votants tories del camp: els rectors i vicaris, els jubilats, els terratinents, les senyores grans que reguen les plantes de l’entrada dels seus cottages (casetes), voten el Brexit, murmuren, prenen el te a les quatre, miren amb recel els forasters, i no diguem si són immigrants, se senten patriotes, defensen l’esperit del Raj i els ofèn que els diguin racistes i masclistes per no comprar cent per cent els programes del Black Lives Matter i el MeToo.

El Londres de Khan és una altra cosa, ha de reinventar-se després de la pandèmia i té els seus problemes (preus desmesurats, falta d’habitatge accessible, finançament del transport públic, absència de turistes, tancament d’oficines, teletreball, contaminació, delinqüència...), però se sent part d’Europa i del món en comptes de voler trencar amb ells, no s’identifica amb la nova filosofia de la camaleònica dreta britànica de Johnson: keynesianisme sense Estat de benestar, inversió pública però sense serveis públics. El Labour està en estat de depressió profunda i el seu líder

Keir Starmer, durament criticat, obligat a fer alguna cosa, ha emprès una remodelació del seu gabinet a l’ombra per purgar als pocs corbynistes (ala esquerra) que quedaven i posar sang nova. El partit té una base electoral d’entre el 25% i el 30%, però ja no són els obrers i afiliats a sindicats, sinó intel·lectuals, professors, classes mitjanes liberals, professionals i estudiants. El drama és que si intenta recuperar als primers amb plantejaments pro-Brexit, antiimmigració, més policia, més bandera i sentències més dures, perd els segons, que se’n van als liberals o als Verds. És en un atzucac. Després del realineament de la política britànica, els pobres tendeixen a votar tory i la gent acomodada a l’esquerra socialdemòcrata. Per anar més enllà d’aquesta base que té ara, el Labour necessitaria un líder com Tony Blair o Bill Clinton, no ideològic, capaç d’establir una connexió màgica amb els votants. Starmer no té aquest carisma. I davant, en un món on el debat ja no és entre capitalisme i comunisme sinó entre el capitalisme democràtic occidental i el totalitari xinès, es troba un Boris Johnson que és com Ronald Reagan, de tefló, tots els problemes li rellisquen, la gent el troba autèntic, amb una família caòtica, fins i tot les seves corrupteles li fan gràcia. Al Londres que no és Anglaterra, no tant. A l’Anglaterra que no és Londres, sens dubte.