La Vanguardia (Català-1ª edició)
El somni digital de la repoblació
Pandèmia i teletreball ofereixen una ocasió única de reequilibri territorial, afirmen els doctors Altarriba i Barquer
Tots en sabem casos. Pandèmia i teletreball són una equació innovadora que, un any després, ha fet patent que, en absència de presencialisme i per a un munt de professions liberals o vinculades a la creativitat, és indiferent ser a dos quilòmetres que a dos-cents. L’antipatia material dels grans conglomerats urbans als joves titulats –que tenen com a únic horitzó somiar que els construeixin habitatges barats a l’extraradi per poder habitar un sequer enrajolat– ha posat sobre la taula l’opció d’un retorn a l’agro.
Els doctors Francesc Xavier Altarriba, director de l’Institut de Prospectiva, i José Daniel Barquero, catedràtic de la Universitat Oberta La Salle i fundador i investigador de l’Observatori Eserp, assenyalen que aquesta oportunitat que plantegen la pandèmia i els fons de recuperació Next Generation UE és una fita històrica que permet abordar el problema silent del desequilibri demogràfic espanyol. Aquest és el tractament, perquè el diagnòstic, expliquen Altarriba i Barquero, és inequívoc: “Espanya no ha planificat mai la seva relació territori-sostenibilitat-demografia. La immigració interna i ara l’exterior han substituït, mitjançant la pràctica de fets consumats, el que hauria d’haver estat una redistribució equitativa planificada de la possibilitat de generar riquesa al territori”. Els autors ho expliquen en una ponència titulada –de manera eloqüent i provocadora– La ciutat no és per a mi, prenent el baptisme de la cèlebre comèdia protagonitzada per Paco Martínez Soria i dirigida per Pedro Lazaga, que el 1966, adaptant una obra de teatre de Fernando Lázaro
Carreter, plasmava en forma de comèdia de costums l’ansietat que provocava la migració camp-ciutat en plena arrencada econòmica posterior al Pla d’Estabilització.
Les dades amb què treballen Altarriba i Barquer són inequívoques: “A Espanya hi ha 8.124 municipis (INE): més d’un 42% es troben en fase de desertització (3.589) i ocupen un 37% del territori, però només hi viu un 2,4% de la població espanyola (...). Segons l’INE, entre 2008 i 2018 mes d’un 63% dels municipis han perdut població”.
Els autors afirmen que només són possibles tres posicions davant aquesta situació. L’òbvia –i la que en bona mesura han adoptat governs durant dècades successives, estenent la malla radial de comunicacions–: “Deixar que el mercat s’autoreguli, sense intervenció de redistribució”, cosa que condueix, expliquen, que “augmentaran les àrees perifèriques de les grans ciutats, ja que la feina, encara que sigui precària, serà més accessible”. En segon lloc, cal “intentar que els fluxos de població camp-ciutat es redueixin, s’estabilitzin a la baixa o es frenin”, una tasca que avui incumbeix el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic.
Però és possible una tercera més proactiva, afirmen Altarribas i Barquer, que consisteix a planificar “un desenvolupament rural sostenible, que també incorpori les inversions alliberades d’espais insalubres, de pura contenció de la misèria, propis dels suburbis de les grans ciutats que hi concentren altes densitats de població amb carències”. Aquesta estratègia, indiquen, s’ha de seqüenciar en fases “i és essencial l’elaboració d’un Pla Estratègic de Desenvolupament Rural Sostenible”, que ha de permetre
Els autors proposen una repoblació basada tant en el sector primari com en els professionals liberals
no només capgirar la desertificació sinó fins i tot recuperar zones rurals que estan en risc de buidar-se.
I a més de les inversions d’infraestructures i serveis bàsics, els doctors xifren l’èxit de l’operació en la connectivitat digital, un fet que permetria que, a més d’impulsar els sectors productius propis del camp –el sector primari–, aquests indrets rebin població de professions liberals i creatives. En el seu diagnòstic Altarriba i Barquer proposen una atenció especial a la població immigrant, singularment l’extracomunitària.
Un diagnòstic que avui comparteixen no només formacions polítiques expressament implicades en la causa de l’Espanya interior, com ara Terol Existeix, sinó sectors creixents de tot l’arc parlamentari. Atès que, com assenyalen els dos analistes, “el problema no és dels pobles, és d’Espanya”.