Per fi un Govern?

Si, als mesos en què la Generalitat va quedar sense president per la inhabilitació de Quim Torra, hi sumem els 80 dies d’estèrils negociacions entre els dos principals partits independentistes, resulta que a Catalunya fa set mesos que vivim en un estat de provisionalitat. Set mesos que han transcorregut sota una tempesta perfecta. Per una part, sota el jou de la pandèmia, que ha limitat la nostra vida civil i ha desbordat el sistema sanitari. Per una altra, sota una crisi econòmica imprevista, deguda a la paràlisi mundial per la covid i a les tremendes restriccions, que han afectat diversos sectors, principalment al turisme, l’hostaleria i la restauració.

Aquestes pèssimes circumstàncies, que han afectat tot el planeta i han causat estralls en totes les economies del nostre entorn, s’han barrejat amb les conseqüències encara irresoltes de la crisi política catalana, que fa uns deu anys que encalla l’economia i la societat catalanes mentre el món continua rodant. El perjudici que, per a la nostra economia, va significar la fugida de tantes empreses a l’octubre de 2017 té continuïtat en la desconfiança que suscita en els inversors la perllongada inestabilitat política.

Per si amb tot això no n’hi hagués prou per alarmar els nostres representants polítics, la provisionalitat deixa les institucions catalanes a la mercè dels esdeveniments, amb greu risc per al dia a dia de la societat, però també per al futur del país. La manca de direcció política és una dificultat afegida al pla de recuperació europeu i a tants altres plans de reconstrucció que haurem d’afrontar ben aviat i que ja hauríem d’estar preparant. Estem esperant amb il·lusió que la boira de la covid s’aclareixi del tot, però no podem oblidar que ens deixarà un paisatge econòmic duríssim. Catalunya està coquetejant amb el desastre. No podem esperar més sense que es constitueixi un Govern.

Si Aragonès no aconsegueix la investidura, una Catalunya sense nord repetirà de nou eleccions

No és estrany que, després de tants intents infructuosos, Pere Aragonès, d’ERC, s’hagi mostrat disposat a governar en solitari. El seu partit disposa de l’exigua xifra de 33 diputats (amb la CUP assoleixen els 42), però Aragonès ha arribat a la conclusió que el pacte amb Junts per Catalunya implicaria la subordinació de la capacitat de decisió d’ERC a una espècie de tutela des de Waterloo per part de Carles Puigdemont a través del Consell per la República, un ens legal, però privat, democràticament irresponsable. També és sorprenent que es pretengui negociar més enllà del que és aquí en discussió, que és la formació d’un Govern.

Junts pretén abordar una actuació unitària al Congrés per part de l’independentisme com si s’haguessin celebrat eleccions generals i no autonòmiques el passat 14 de febrer. El cop sobre la taula d’ERC està justificat.

ERC compta amb la promesa que Jordi Sánchez va fer precisament al nostre diari en el sentit que, si les negociacions amb ERC no arribaven a port, Junts, per evitar una repetició electoral, cediria els vots que Aragonès necessita per ser investit. Si aquesta promesa no es complís, una Catalunya sense nord i sense pilot desembocaria en l’enèsima repetició electoral. En la situació que acabem de descriure, tal repetició seria catastròfica i grotesca. Una veritable burla a tants empresaris i treballadors catalans que han suportat estoicament el flagell de la pandèmia.

Un Govern amb el suport dels comuns i de la CUP no és certament una panacea, ja que tindrà un biaix no precisament favorable a la recuperació econòmica tal com és entesa al nostre marc europeu. En aquest sentit, és una llàstima que l’entesa PSC-ERC no hagi estat possible. Segurament, no havia arribat el moment. Sigui com sigui, seria un mal menor necessari per sortir del bloqueig actual. Aragonès no ho té fàcil. Li queden pocs dies per intentar-ho.