Bany d’or a l’espasa d’Aznar

Ja està tot pràcticament dit sobre la impressionant victòria d’Ayuso a Madrid, la immolació d’Iglesias, l’evaporació de Cs. La roca de Vox suporta l’onada d’un PP que torna allà on el va deixar Aznar. Potser el que s’ha comentat menys és la nuesa de Sánchez. Governa amb fragilíssims suports i ja no té més jocs de mans per oferir.

Fa 25 anys que la dreta espanyola és hegemònica. La seva visió d’Espanya ha perviscut encara que manin els socialistes. Amb l’ajut de la FAES i d’una formidable trompeteria mediàtica, Aznar va forjar una espasa dretana amb tres metalls: conservadorisme clàssic, liberalisme thatcherià i tradicionalisme desacomplexat. Amb aquesta espasa ampla, dura i flexible, va capturar dues banderes a les esquerres. Primer, la bandera del progrés. Assolit en l’etapa de González el progrés col·lectiu bàsic (sanitat, seguretat social, escola), Aznar convida les classes populars a progressar individualment (borsa i propietat immobiliària). El capitalisme popular va derrapar el 2008, però no estat mai en qüestió. Fent-se seus els botiguers i el baristes, Ayuso demostra que l’interès individual és més atractiu, fins per al votant humil, que els impostos socialdemòcrates.

L’altra bandera que Aznar va capturar a les esquerres és la llibertat. Individual, per descomptat. Si Ayuso ha apel·lat a la llibertat contra les constriccions sanitàries, Aznar va apel·lar a la llibertat d’opinió i acció política enfront d’ETA. Des d’aleshores, la llibertat a Espanya ha quedat associada a la nació espanyola, protectora dels “ciutadans” en oposició als “nacionalismes opressors”. Savater i tants altres intel·lectuals van ser claus en aquesta operació que, essent de base ètica, aconseguia capgirar els paràmetres de l’antifranquisme: fonia l’espanyolisme amb la llibertat individual i associava el catalanisme (que no tenia res a veure amb ETA) amb l’opressió: lingüística, sobretot. Que Cs no formés part del PP no invalidava, ans reforçava, el triomf transversal de l’aznarisme.

Aznar va voler aprofitar l’atemptat islamista d’Atocha per absolutitzar l’hegemonia del PP. Però tots els perjudicats per l’aznarisme es van aplegar entorn de Zapatero. Era una aliança en negatiu: no permetia construir una Espanya

alternativa. Zapatero va sobreviure dividint la dreta entre liberals i conservadors (matrimoni gai) i amb la memòria històrica. A més de la crisi econòmica, ZP va naufragar per l’Estatut. A Catalunya, l’aznarisme havia suscitat un efecte rebot: ERC tenia la clau catalana (i encara la té). Del fracàs de l’Estatut al penós procés. Catalunya ha perdut tot realimentant la causa primera dels seus neguits: la visió aznariana d’Espanya. L’immobilisme de Rajoy va desembocar en l’1 d’octubre i en la tutela judicial sobre Catalunya. També va afavorir l’aparició de Vox, magnetisme exterior que garanteix la duresa del PP.

El primer símptoma de l’envelliment del PSOE va ser la pèrdua de les banderes de la llibertat i el progrés en mans d’Aznar. El segon: la prestidigitació de ZP i Sánchez: amagar amb jocs de mans la impossibilitat de construir una Espanya alternativa a la d’Aznar. El tercer ha passat com un llamp: indignats per la falta de futur, els joves reclamaven un canvi radical enllà del PSOE. Però escalar els cels és impossible: una part dels joves ha tornat al liberalisme (Cs, ara PP); i Podem queda encapsulat.

Ara les generacions més joves només estan fartes de restriccions sanitàries. Rebutgen el rigorisme d’esquerra. Només una minoria sobrerepresentada als mitjans connecta amb l’ecologisme punitiu i la desconstrucció antropològica (sexual, racial) d’inspiració universitària americana. Ayuso banya amb l’or de l’hedonisme l’espasa d’Aznar. Té molt de camp per córrer a tot Espanya: els que hi estan en contra o han perdut la brúixola o estan en fora de joc.

Aznar va capturar a l’esquerres les banderes de la llibertat i el progrés