Les coses de Pablo

Fa sis anys vaig entrevistar Pablo Iglesias i li vaig preguntar si tenia algun somni recurrent. “Somio que volo”, va dir, i va afegir que per a la psicoanàlisi significa falta de llibertat. Dels somnis sempre en sortim ben parats, perquè una rara interdicció sostreu el seu relat, però quan en queden engrunes, interfereixen en la vigília. L’autorepresentació onírica d’Iglesias solcant el cel coincidia amb la seva ànsia real de colpejar l’arquitectura vidrada que separa els banquers dels jubilats. I qüestionava la llibertat entesa com a privilegi. Llavors em va venir aquella frase de Hölderlin a Hyperion: “L’home és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona”. I no perquè un doctor en dret, que ha escoltat les classes magistrals d’Agamben i la seva vida nuda, o Zizek i la repressió del simbòlic, pensés amb indigència, sinó perquè el seu pas de faixador davant la piràmide del poder l’obligaria a volar arran de terra. No hi havia més que veure l’expectació el dia de l’entrevista: el déu de Hölderlin! Després dels primers fàstics a les rastes al Parlament, van arribar els crits de bolivarians,

Ja no ha de somiar que vola perquè ja va ascendir al cel

les cassolades durant dos anys, amb tres fills petits, o les presumptes amants en cadena –de quin polític diuen això, encara que sigui mentida?

Iglesias va passar de ser un mascle alfa a una rata de claveguera: era l’abisme que esperava en el seu oracle. El polític que va aconseguir apujar el salari mínim interprofessional i que va despullar a vells esquerrans com a l’emperador del conte ha acabat deformat com una bestiola repugnant.

El seu abisme va tenir un nom, Galapagar. A partir de llavors tot va ser vàlid, i els seus errors polítics es van convertir en una foguera en la qual diàriament cremava tota la seva família. Avui, l’schadenfreude –alegria pel mal aliè– dels qui han celebrat la seva retirada em fa pensar que Iglesias ja no ha de somiar que vola perquè ja va ascendir al cel, o no ho és fundar un partit i portar-lo al govern? Se n’ha anat per voluntat pròpia –ni imputació ni derrota–, i això, per a tots aquells que l’acusaven de casta i d’afecció al poder, és més irritant que qualsevol victòria.