La Vanguardia (Català-1ª edició)
Contra la neciesa no hi ha vacuna
Viure sotmès a l’autoritat d’un governant que tot ho decideix sol, sense comptar amb ningú més a part d’uns quants ministres i consellers que li fan la gara-gara i li donen sempre la raó, és una desgracia. Però si, a més, aquest dirigent és un ignorant, la desgràcia és doble.
Durant els anys que jo vaig viure a Malàisia, a finals de la dècada dels noranta, el govern estava dirigit per Mahathir Mohamad. No era cap dictador: feia vint anys que governava perquè era un polític hàbil i sabia fer-se reelegir cada quatre anys. Però era un líder autoritari que prenia totes les decisions importants sense encomanar-se a ningú ni admetre la més petita crítica entre els seus.
Ara: Mahathir era un home molt intel·ligent, tan astut per conservar el poder com competent per exercirlo. S’informava, dedicava hores cada dia a seguir la premsa internacional i a llegir les obres dels millors economistes. Tenia sentit comú, bon olfacte, empatia amb la classe mitjana del país i una formació intel·lectual sòlida. Treballava incansablement. Sota la seva direcció, el país progressava a ulls veients. Ningú l’hauria acusat mai de ser un ignorant.
La veïna Singapur també estava governada des de feia molts anys amb mà de ferro per Lee Kuan Yew, un altre dirigent autoritari a qui no se n’hi escapava una.
Em vaig recordar de Mahathir i de Lee Kuan Yew no fa gaire, quan vaig llegir que al president de Veneçuela, Nicolás Maduro, li ha agafat per promoure un medicament fet amb extracte de farigola i d’orenga per combatre la covid. La ciència no l’avala, però ell assegura que “las gotitas milagrosas de José Gregorio Hernández” –que és com anomena el medicament, en honor d’un metge i filantrop de fa un segle en procés de canonització pel Vaticà– tenen una efectivitat del cent per cent.
Vet aquí, doncs, que mentre tot el món està lluitant per contenir els contagis amb confinaments i amb mesures restrictives que estan causant una crisi econòmica sense comparació, mentre la ciència busca desesperadament com guarir els efectes del virus i els gran laboratoris s’esforcen a produir vacunes, Veneçuela assegura per boca de Maduro que ha trobat un medicament miraculós. Costa d’entendre com és que encara no es ven a les nostres farmàcies. ¿Què esperem?
Veneçuela va estar de sort i no va patir gaire durant la primera onada de la pandèmia perquè l’aïllament internacional va evitar molts contagis, però ara el virus hi està causant estralls. Maduro ha imposat unes estranyes mesures de confinament que obliguen les botigues no essencials a tancar una setmana sí i una altra no, com si el virus desaparegués d’una setmana per l’altra. Les poques vacunes que hi ha només són accessibles per als posseïdors d’un anomenat carnet de la patria que els acredita com a afectes al règim. El 70% dels hospitals públics no tenen aigua fiable. Les morgues estan plenes, però qui contradiu les xifres oficials de contagis i defuncions s’arrisca a anar a la presó. Enmig d’aquest trist panorama, Maduro celebra el triomf de la medecina veneçolana i proclama les bondats d’una poció a la qual la comunitat mèdica internacional no li atorga cap valor curatiu.
La pandèmia està actuant com una mena de reactiu que posa a prova la intel·ligència dels dirigents de cada país, i els líders autoritaris i populistes no estan passant l’examen amb gaire bona nota. Donald Trump va fer el ridícul dient que no s’havia d’exagerar el perill del virus i promovent l’ús de desinfectants per combatre’l. ¿Se’n recorden? Bolsonaro va exigir al Brasil que deixés de ser un país de marietes. No és per atzar que els Estats Units i el Brasil són el primer i el segon país del món en què hi ha hagut més morts per la pandèmia.
¿Com és possible que unes persones que són prou hàbils per arribar a la presidència dels seus països diguin després aquestes ximpleries? No sé què hauria fet Franco si la pandèmia l’hagués enxampat a El Pardo amb el llum encès, però em venen al cap les personalitats estrangeres que sortien estupefactes del seu despatx, a l’any 1940, quan ell –segons explica Paul Preston a la seva biografia– els assegurava que la situació econòmica del país era difícil però que, gràcies a Déu, milloraria molt aviat perquè Espanya havia descobert la manera de transformar l’aigua del riu Jarama en un combustible superior a la gasolina.
En un moment en què milions d’espanyols passaven fam, el dictador s’havia empassat les boles d’un austríac anomenat Albert Elder von Filek que li havia fet creure que, gràcies a la seva fórmula, Espanya seria aviat autosuficient en energia. El xofer de Franco, que estava en combinació amb Von Filek, assegurava al Generalísimo que el cotxe que conduïa ja utilitzava aquell combustible, i el Generalísimo ho explicava tot ufà als visitants estrangers.
La mala fortuna dels espanyols era doble: governats per un dictador que, a sobre, era capaç d’empassar-se això. Si almenys hagués tingut la competència d’un Mahathir o d’un Lee Kuan Yew! Cal imaginar que Maduro també s’ha empassat les boles d’algú, i que el mateix li devia passar a Trump amb el seu desinfectant, o potser la idea se li va acudir a ell, qui ho sap. Però costa d’entendre que uns governants puguin ser tan superbs i ignorants per creure que tothom està equivocat menys ells i que poden resoldre un problema que porta el món sencer de corcoll amb desinfectants o extractes de farigola. Si demostren tanta sagacitat davant de la pandèmia, què no faran en altres assumptes.
Contra aquest mal, no hi ha vacuna, però sí un remei, les urnes. Ho hem vist amb Donald Trump, ho veurem amb Jair Bolsonaro i espero que un dia ho veiem també amb Nicolás Maduro.
Veneçuela assegura per boca de Maduro que ha trobat un medicament miraculós per combatre el coronavirus