Conseqüències (i 3)

De totes les conseqüències del terratrèmol Madrid, les més sinuoses són les que tenen a veure amb Catalunya, perquè res no pot observar-se amb fredor quan el país pateix una repressió massiva que afecta milers de catalans i que no té cap intenció de disminuir.

No només no s’han aturat els processos judicials (recordem: més de tres mil persones enjudiciades), sinó que s’accelera la gran piconadora del Tribunal de Comptes, el tribunal més polititzat i ideològic de tots (amb sobrecàrrega de càrrecs del PP), i la missió del qual és destruir el patrimoni econòmic i les famílies dels implicats en el referèndum. És una maldat sobreseguda que, com em comentava un diputat abertzale, no es va exercir mai contra el nacionalisme basc. Per exemple, a Ibarretxe el van destituir, però no va patir represàlies econòmiques. M’afegia: “Estan tan ancorats en tòpics anticatalans, que imaginen que danyar l’economia és especialment dolorós per a vosaltres”. Sigui com sigui, la repressió econòmica, amb milions d’euros exigits a particulars, no només no s’atura, sinó que creix de manera molt alarmant. Volien escapçar l’independentisme, i van empresonar i van exiliar els seus líders; volien espantar la població, i van iniciar

El procés es dóna per amortitzat; el conflicte, resolt, i la repressió, aplaudida

una causa general amb milers d’encausats; volien immobilitzar la gent compromesa, i destrueixen la seva economia familiar. És una maldat rodona, completa, insofrible.

Amb tot això, demanar reflexió serena quan es tracta de Catalunya és demanar molt. Però fins i tot amb emotivitat afegida, algunes conseqüències sobre l’aclaparador èxit d’Ayuso són indiscutibles. La primera: el retrocés de qualsevol indici d’acostament. El conflicte català és més lluny que mai de la política espanyola, i si hi havia algú amb interès a tractar-lo, aquest algú ha desaparegut absorbit per la massa ingent a qui no li importa res el que passi a Catalunya. El procés es considera amortitzat; el conflicte, resolt, i la repressió, acceptada i fins i tot aplaudida. La segona conseqüència és òbvia: si hi va haver un temps en què el PSOE volia crear el miratge d’un diàleg, després de l’èxit del PP més radical i la severa derrota socialista, ningú a la Moncloa no tindrà interès en l’embolic català. La lectura contrària que feia ERC em sembla, en aquest sentit, molt naïf. No només no es reactivarà cap taula, ni tan sols la trilera dels darrers anys, sinó que estan en perill els indults. Venen temps durs. L’espanyolisme s’ha reforçat a pitjor, mentre l’independentisme està desunit, desconcertat i fracturat. La suma total: un desastre per a la causa catalana.