La Vanguardia (Català-1ª edició)
El poder (taurí) a l’ombra
TEODORO MATILLA (1943-2021) Taurí
El terme taurí té diverses accepcions, alguna despectiva i una sola arrel: la tauromàquia. Teodoro García González Matilla, que ha mort a la seva Salamanca natal víctima d’una afecció respiratòria de llarga durada, va ser un taurí amb majúscules si com a tal entenem qui ha dedicat la seva vida al món dels toros, entre la passió i el negoci. Una passió que va exercir sempre des de l’ombra (no confondre amb tenebres) i en què va ser –i continuen sent-ho els seus fills en Toño i en Jorge- peça clau a l’entramat de la festa dels toros.
La saga Matilla pren el seu nom de la localitat de Salamanca Matilla de los Caños, on va néixer Teodoro García Sanchón, pare de l’ara mort i que va ser, a la dècada dels quaranta, l’home de confiança al camp brau de Pedro Balañá Espinós, ja poderós empresari amb les places de Barcelona, Palma , Jerez i Linares, entre d’altres. Així, creixent entre toros i despatxos i sempre com a home de confiança de Balañá, Teodoro Matilla va ser, per la seva intel·ligència i capacitat memorística, el primer gran veedor, una figura que el pas del temps ha convertit en fonamental en el toreig i per la qual es coneix qui selecciona al camp els toros més apropiats per a cada ocasió, ja sigui per a les empreses com per als matadors de relleu. És curiosaaquesta capacitat, que en Matilla era proverbial, de ramaders, majorals i vaquers de la cabana brava de retenir a la memòria el nombre i les característiques dels caps de bestiar, malgrat que en els nous temps la tauleta ha substituït el quadern d’espiral. Però també –dèiem– Matilla es movia als despatxos, com és el cas de Diodoro Canorea, gerent de La Maestranza i molt vinculat a Balañá.
Juntament amb l’acompliment en les tasques del camp, Matilla també va ser apoderat de toreros destacats als anys vuitanta i noranta, casos de Víctor Mendes, El
Litri, Pepín Liria o El Tato. I tant en unes com en l’altra, els seus fills en Toño i en Jorge –els altres, no– continuen el llegat. També com a ramaders. Casat amb Olga Jiménez, Teodoro Matilla va posar a nom de la seva dona un dels seus ferros i el 1991 al dels seus fills el que havia adquirit quatre anys abans, que amb procedència Jandilla i Juan Pedro Domecq es toreja a nom de Hnos. García Jiménez
La família Balañá i la família Matilla sempre han mantingut el vincle iniciat pels respectius patriarques. I, sens dubte, la Barcelona que durant dècades va ser la capital del toreig n’és el fil conductor. Per això, parlar de Balañá és parlar de Matilla. I viceversa. Per això també a ningú no va estranyar que el 2007, quan ja sonaven amb força els tam-tam de la prohibició taurina a Catalunya, Toño i Jorge Matilla, en funcions –per delegació de Balañá– d’empresaris de la Monumental anunciessin el retorn a les arenes, després de cinc anys en stand by ,de José Tomás, últim gran ídol de l’afició catalana. S’iniciaven, així doncs, cinc temporades, les últimes, en què la simbiosi entre la Barcelona taurina i el mestre de Galapagar va servir per mantenir viva una flama que els poders polítics, però no només, van apagar (de moment).
Se n’ha anat Teodoro Matilla amb el mateix silenci i discreció que va mantenir la seva divisa a la vida. I el món del toro perd una figura que explica la seva història de les últimes dècades.
Matilla, molt unit a la família Balañá, va ser un gran veedor, figura que escull al camp el toro més adient
La poesia com a estat d’ànim. Com a defensa davant l’adversitat freqüent de l’existència. O almenys com a cura de les ferides de la vida. La literatura com a arma dels rebels, com a manifestació del dubte sempre imprescindible. I com a antídot contra la por. Així entenia José Manuel Caballero Bonald (Jerez de la Frontera, 1926 – Madrid, 2021) la seva tasca com a poeta i novel·lista. El guanyador del premi Cervantes 2012 i penúltim exponent de la Generació del 50 –de la qual ja només queda amb vida el també poeta i guanyador de l’últim Cervantes, Francisco Brines– va morir ahir als 94 anys en un hospital de la capital espanyola. Feia uns dies que hi estava ingressat. “Se’n va anar en pau i sense patiment”, van dir els seus.
“Si mires un rellotge i esperes impassible a què passi un minut, comprendràs a la fi en què consisteix l’eternitat”
Això va escriure un dia Caballero Bonald i ahir va reproduir Fernando Aramburu com a comiat al seu “mestre”, amb “pena i gratitud”. Va ser un dels centenars de missatges que els seus amics, lectors, admiradors i representants de les institucions van difondre a les xarxes tot just coneixe’s la notícia.
L’escriptor de Jerez serà recordat en primer lloc pels seus poemes i per alguns dels seus assajos, novel·les i memòries. Però en segon i immediat lloc es trobaran a faltar les seves frases sàvies, sovint rotundes i lapidàries. De la seva poètica solen recordar-se alguna part del seu potent Capvespre a Llucalcari: “Aquesta fracció de vida que he perdut per ignorància o negligència, podia haver suposat la felicitat? I aquest llibre en rigor mai llegit, què m’ha negat?
Pel que fa a les sonores sentències de l’autor, val la pena repetir-ne algunes de les que més defineixen la seva manera pensar i el seu sentit a l’escriure: “El que no es queda callat, el que iguala amb la vida el pensament, té ja molt guanyat per rejovenir” (2006). “Jo no sabria escriure ni viure si estigués segur de tot” (2011). “La gran literatura l’han fet sempre els desobedients” (2012). “El que no té dubtes és que està mort” (2016). A les quals cal sumar la que va incloure al seu llibre La costumbre de vivir (2001): “La intel·ligència, si és notòria, sempre és subversiva”.
Caballero Bonald va superar l’any passat el contagi de la covid, que li va ser detectat en una clínica a la qual va acudir per altres motius. Una vegada restablert, el poeta va mostrar el seu desconcert davant l’estrany i trastornat món sorgit de la pandèmia. Va ser en una entrevista a El País: “Una ciutat transitada per vianants recelosos, cadascú amb la seva màscara, compon un escenari de teatre de l’absurd”, va lamentar. Ho va dir al juny, al final de la desescalada: “Aquestes platges parcel·lades i amb cita prèvia remeten sense més a un daltabaix general de la vida quotidiana”, va comentar també.
El batejat com a “poeta de la gran metàfora” va rebre tots els premis importants de la literatura en castellà. A més del Cervantes, així com el Nacional les Lletres Espanyoles (2005), el Nacional de Poesia (2006) o el Reina Sofía de Poesía Iberoamericana (2004), tres vegades es va alçar amb el premi de la Crítica: dues d’elles dins de la categoria de Poesia, per Las horas muertas (1960) i Descrédito del héroe (1977), i l’altra a la secció de Narrativa per la seva novel·la Ágata ojo de gato: una al·legoria sobre el mite de la terra mare que aniquila a qui pretén ultratjar-la, en al·lusió a les amenaces contra el vedat de Doñana: el paisatge que davant el que vivia gran part de l’any.
De Caballero Bonald va parlar ahir mig món de la literatura i la política. El president Pedro Sánchez el va definir com a “referent dels últims temps de la cultura al nostre país”. I des de l’Institut Cervantes van llançar un missatge de “profunda tristesa per la mort del nostre patró, premi Cervantes 2012 i autor imprescindible del nostre temps”.
Però entre els missatges més sentits dels seus col·legues van destacar els que els també escriptors i amics seus Rosa Regàs i Juancho Armas Marcelo van transmetre a