Matinada molt intensa per a tots els policies

que bevien amorrat a qualsevol ampolla, s’abraçaven, ballaven i saltaven sense mascareta al ritme d’una “llibertat” que no venia a tomb de res, la meitat eren joves de passada a Barcelona, turistes i especialment francesos que en algun moment van provar de liderar sense èxit una actitud d’enfrontament davant la policia.

I ara desgranem la nit. Entre les deu i les dotze la Guàrdia Urbana va voler aprofitar aquestes dues últimes hores del, fins ara, últim toc de queda per buidar les primeres concentracions de joves que es van produir a les platges de la Barceloneta i la plaça de la Virreina, a Gràcia, i el Macba, a Ciutat Vella. En aquest tram horari els guàrdies urbans van dispersar i van sancionar. Es tractava d’enviar a casa el màxim nombre de persones abans de les campanades de les dotze.

La Sonia va ser l’encarregada

El passeig Lluís Companys va reunir la concentració més multitudinària

MULTITUD A LA MUNTANYA La Guàrdia Urbana va tallar l’accés al mirador de l’Arrabassada

LES ALTRES CITES Les places de Gràcia i les platges de la Barceloneta també van ser punts de trobada

de la colla de comprar el raïm per al seu grup d’amigues reunides en un pis del Poblenou. Es van vestir per a l’esdeveniment. Lluentons, garlandes de plomes al voltant del coll i molta brillantor a les ombres d’ulls i de carmí a unes boques que ni es van plantejar tapar per a l’ocasió. “Vosaltres no ho enteneu”, es va defensar l’amfitriona. Ho dius per la meva edat? “Ens han robat un any de la nostra joventut. Ens han tancat, amenaçat; ens han fet sentir culpables, i hem sentit molta angoixa i por. No ens renyeu per sortir al carrer aquesta nit a cridar i celebrar que ho hem superat”. Van prendre el raïm com si es tractessin de les dotze campanades d’un Cap d’Any.

Els crits eixordadors davant la fi de l’estat d’alarma es van sentir a tots els racons de la ciutat. Molts van sortir als balcons a cridar, a aplaudir-se a ells mateixos, a saludar-se entre les finestres per celebrar que continuaven vius. Es van sentir petards, el clàxon dels vehicles i les rialles eufòriques dels que sentien que havien estat tancats i que per fi els obrien les portes del seu Univers.

Els Mossos i la Guàrdia Urbana esperaven el tragí, però segurament no tant de moviment i de gent tan indisciplinada que es negava a separar-se i a complir les mínimes mesures sanitàries. La policia municipal va reforçar la plantilla d’uniformats en un 30 per cent al torn de nit. I la mesura va ser tot un encert, perquè en els primers moments de la nit els equips de la UREP, la unitat de reforç de les emergències i la prevenció, les patrulles i les motos amb els distintius blaus van escombrar, avançant sense conflictes, les primeres concentracions. Van desallotjar només sortint pel passeig del Born, a les platges de la Barceloneta, en algunes places de Ciutat Vella, Gràcia i de Sant Martí.

El problema va arribar pels volts de dos quarts de dues de la matinada al passeig Lluís Companys, al tram central del passeig a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. De manera espontània, desenes de joves van aparèixer en aquell espai després d’assabentar-se del punt de reunió a partir dels vídeos compartits a les xarxes socials o als mitjans de comunicació que en les seves edicions en línia i a les xarxes ja explicaven el que estava passant.

En Federico i en Leonel, mexicans estudiants a Barcelona, van arribar des de Sarrià amb cotxe. Anaven ben preparats, amb una bossa per carregar tot l’alcohol que van aconseguir de la nevera compartida al pis també compartit amb altres universitaris estrangers. Van mantenir prudents la mascareta fins que una jove francesa fora de si els hi va abaixar d’una estrebada per plantarlos un petó als morros a cadascun. “Liberté!, Liberté!, Libérté!”, cridava la dona tatuant salutacions pintades de vermell. “Necessitàvem ballar. Hem estat molt responsables tot aquest any”, es va excusar avergonyit en Leonel, mentre gairebé d’amagat es desinfectava les mans i els llavis amb una petita ampolla de gel hidroalcohòlic que guardava en una butxaca. Algú de la concentració havia portat amb ell un altaveu amb què n’hi havia prou perquè en un radi d’uns quants metres al voltant se sentís la música per ballar i moure’s a poca distància, ensopegant, saltant, suant, compartint els vasos i, quan es van acabar, bevent a morro de qualsevol ampolla. És curiós, però aquesta primera nit va agafar desprevinguts els llauners.

A Lluís Companys no se’ls va veure i l’arsenal alcohòlic era gairebé tot portat d’urgència des de casa. Una parella de madurs, francesos, i per sobre dels cinquanta, malgrat l’estilisme arriscat, buscaven nous amics oferint una ampolla de vi per a la qual ningú no tenia obridor i que encara carregaven en una bossa de paper d’un hotel de la ciutat.

Els agents d’ordre públic de la

Guàrdia Urbana van fer una primera escombrada, que va moure el personal als laterals. Els policies ni van baixar dels vehicles. Però a mesura que avançaven les furgonetes els joves recuperaven el seu espai a la pista de ball improvisada. En aquell moment els canals de televisió amb programació en directe, com TV3 o La Sexta, van connectar amb els reporters per ensenyar el festival que hi havia organitzat, cosa que va provocar un efecte crida. Els responsables de la nit de la Guàrdia Urbana i dels Mossos es van citar sota l’Arc de Triomf i, escoltant atents les indicacions dels seus responsables de la Brimo i la UREP, van fer una nova escombrada del centre del passeig Lluís

Companys. Aquesta vegada l’actuació policial va ser a peu, va partir el gran grup per la meitat i va deixar els més resistents dispersos entre els carrerons del Born. Aleshores gairebé mil persones continuaven concentrades a la plaça del Macba, mentre unes quantes patrulles de la Guàrdia Urbana tallaven l’accés de vehicles al mirador de l’Arrabassada davant la peregrinació de famílies completes i neveres cap al cim de la ciutat. Res no va fer preveure que aquesta nova perspectiva els faria reflexionar i tornar a casa davant la impossibilitat de respectar les mesures sanitàries. A aquests, que ja no eren tan joves, també els van haver d’obligar a marxar.