Una vida transgressora

Expliquen que la notícia del premi Cervantes va agafar Caballero Bonald escrivint un assaig sobre Cervantes, la més alta deïtat en el seu panteó literari, el mirall en el qual buscava mirarse, per lluitador i desobedient, cada vegada que agafava la ploma, de manera que el moment va haver de ser com a qui se li apareix un sant mentre li dedica una pregària.

Es pot imaginar que el seu caràcter sorneguer el portés a apreciar més la feliç coincidència que l’honor en si i que es va recordar de tots aquells col·legues fatus, atacats de cop per la sarna de la gelosia (els del seu gremi li semblaven un reducte d’envejosos però ell, de nou per portar la contrària i segons el parer de quants el van conèixer, va ser un home bo). I és que sempre va fer bandera de l’heterodòxia, començant per la contradicció sublim que el seu primer amor fossin els números, que aspirés més aviat a festejar les matemàtiques que a convocar les muses. Prova que el risc va guiar la seva vida –col·locava el terme transgressió a tot el que adorava– és que estudiés Nàutica i Astronomia abans que Filosofia i Lletres. Potser per això els mars li van ser tranquils i els astres propicis a una trajectòria professional molt àmplia, que si bé va passar per rigors esperables –docència, institucions acadèmiques, distincions ...–, no va estar exempta de “entremaliadures” com dirigir un segell discogràfic, publicar un estudi en profunditat sobre el flamenc, adaptar teatre clàssic espanyol o guionitzar documentals.

Però potser, per sobre de tot, Caballero Bonald va ser algú que va fer de la memòria, poesia, i de la poesia, memòria. No existia l’una sense l’altra, i cap podia escapar de l’honradesa, de la voluntat d’esquivar les trampes justificadores, els falsos consols i els enganys redemptors. Mirar-li la vida a la cara, per amarga i trista que fos, era l’única manera de viure-la per poder després escriure-la. La recompensa era la pròpia lucidesa. Va ser mestre i padrí d’incomptables poetes joves (i no tan joves) als quals repetia el mantra d’arriscar i arriscar, empenyent-los a pair el missatge amb un glop de whisky i un apunt burleta o savi (o tots dos alhora).

“Som el temps que ens queda”, va titular un dels seus poemes. En la seva marxa, encara ressona amb més força.