La Vanguardia (Català-1ª edició)
El viatge cap a l’origen
‘Cartes d’Akyab’, d’Eugènia Balcells, i ‘Vertigo Sea’, de John Akomfrah Art i arts
JUAN BUFILL
L’obra audiovisual d’Eugènia Balcells (Barcelona, 1943) s’havia emmarcat fins ara principalment en els contextos del vídeo i del cinema experimental i disposava, també, d’instal·lacions fotogràfiques sonores com el seu excel·lent Traspassar límits del 1995, que es va poder veure en una de les millors exposicions que ha presentat el Macba: Veure la llum . En aquest museu, per cert, s’exposarà aviat la seva instal·lació Supermercart, del 1976, inclosa a la mostra dedicada al col·leccionista Rafael Tous. Però la seva obra en vídeo inclou també un vessant diferent, més proper al documental, que no es pot encasellar fàcilment, ja que aquesta artista sol travessar els límits establerts entre els gèneres convencionals. I això és el que ha fet una altra vegada a la seva obra més recent, Cartes d’Akyab (2020).
Informo aquí en primícia sobre aquest llargmetratge, encara no estrenat, ja que l’autora va finalitzar el muntatge just abans del confinament a causa de la pandèmia. Crec que aquesta obra i la seva situació són representatives del que els està passant també a altres autors i en diverses disciplines artístiques i literàries: els últims dos anys s’han fet obres valuoses que encara esperen que es presenti un bon moment per difondre-les públicament.
El projecte d’Eugènia Balcells va sorgir arran d’una troballa tardana, pòstuma: després de la mort de la seva besàvia Luisa, van aparèixer unes cartes que ella havia guardat durant tota la seva vida, per amagar, a Europa, el seu origen birmà. Les va ocultar, però no les va destruir. Aquest és el punt de partida de la narració documental.
Cartes d’Akyab és alhora un diari personal, una indagació familiar, una crònica d’un viatge geogràfic i espiritual a la recerca del propi origen i potser d’una manera diferent de vida, i és també un documental fragmentari sobre un país (Birmània) i un assaig que tracta de manera obliqua i narrativa qüestions com el colonialisme, el classisme i els prejudicis racistes. Significa, a més, una reivindicació de signe alhora feminista i budista, expressada amb subtilesa, sense escarafalls i sense caure en actituds sectàries. I és una bonica i necessària reivindicació del llinatge femení, sovint ocultat pel masculí. Com qui no vol la cosa, amb mitjans que poden semblar modestos als qui valoren més el pressupost que la substància, Cartes d’Akyab ho té gairebé tot, i ho ofereix.
Crec que és una pel·lícula perfectament estrenable en una sala comercial i que pot agradar als qui hagin admirat les millors pel·lícules d’Agnès Varda. Pel seu itinerari descobridor, Cartes d’Akyab remet al viatge al cor de les tenebres de Conrad. Però és al contrari. El seu sentit és el d’un viatge -riu amunt, a contracorrent- cap al cor de la llum, o cap a la visió d’una possible vida més serena i lluminosa, menys àvida. Com la que viuen moltes dones en una Birmània budista que, decididament, no es pot reduir a la seva nefasta dimensió politicomilitar, que és -aquesta sítenebrosa.
El mar del vertigen. Vertigo Sea (2015) és una obra videogràfica a tres pantalles que firma el britànic -originari de Ghana- John Akomfrah. Dura més de 48 minuts i compon, juntament amb Peripeteia (2012), una recomanable exposició que té lloc a la Fundació Antoni Tàpies fins al 6 de juny. Hi ha molta bellesa sublim i terrible en les imatges de Vertigo Sea, que són una selecció que Akomfrah ha fet a partir del meravellós material audiovisual centrat en la natura marina que atresora la BBC. Són impressionants les cascades del desglaç, els vols d’aus com onades o les visions des de l’interior de l’oceà de la silueta d’un surfista o d’una gran onada esclatada, l’escuma dels quals s’assembla a un núvol de diluvi. I és encertat el diàleg amb les imatges que documenten la crueltat humana (cacera d’animals, tràfic de persones). El millor de Vertigo Sea són les imatges de la BBC i no les que ha afegit l’artista que firma l’obra.