Adeu sense apoteosi

L’emperadriu del Paral·lel

Intèrprets: Pere Arquillué, Montse Esteve, Chantal Aimée, Alejandro Bordanove,Oriol Genís, Maria Hinojosa, Sílvia Marsó, Mont Plans, Jordi Domènech, Aina Sánchez, Roberto G. Alonso, Carme Sansa i Albert Mora Direcció: Xavier Albertí

Autora: Lluïsa Cunillé

Lloc i data: TNC (06/V/2021)

Wanda Pitrowska convida el 2013 a una festa postsicalíptica al Teatre Nacional de Catalunya. Taxi... al TNC! va ser un refrescant aperitiu de les intencions de la nova direcció artística de Xavier Albertí. Per al seu comiat ha triat un funeral amb música i seguici del gran mercat del món. Les exèquies de la cupletista Palmira Picard, emperadriu del Paral·lel. Anomeneu-la Palmira, Raquel, Mercè o Adelita. Qualsevol de les estrelles que donaven una brillantor múrria a les cançons del mestre Viladomat. Ombra d’un passat republicà entre les moltes que desfilen per aquesta elegia. Un fulgor de nostàlgia com les Follies de Sondheim o Flor de nit de Guinovart. Revista luctuosa sense l’alleujament de l’apoteosi final.

Albertí marxa amb una oda sentimental a un món finit que coneix com ningú i que ha reivindicat i dignificat amb tenacitat militant. Activisme tan artístic com polític, com el Paral·lel d’abans de la nostra guerra. Espectacle de la cultura popular repartit entre el cabaret i els mítings. Epicentre: el bar La Tranquilidad, cau anarquista i pistoler que al TNC allotja un pròleg desconcertant. Si fes olor de costumisme seria el cafè de Doña Rosa de La colmena; si fos esperpent, el Cafè Colón de Luces de Bohemia, amb Valle-Inclán d’apuntador. Però el codi és un altre, indefinit, de sala d’espera de purgatori de troupe felliniana del varieté barceloní protegit per Ferrer Guàrdia.

Quan l’espectador encara lluita per situar-se, el teló vermell puja i puja per aixecar-se fins al cinquè pis on vetllen la Picard. En aquesta colossal declaració escenogràfica, comparable al retaule proletari de Street Scene de Weill, s’animen les millors idees i criatures del director-connaisseur . És un recorregut per gairebé tots els seus muntatges dedicats a la desconstrucció del gènere.

Història del Paral·lel en vertical i viatge iniciàtic ascendent del cronista Roc Alsina (Pere Arquillué) i l’elegant tavernera –potser massa– Clara Cisteró (Silvia Marsó). Tamino i Pamina al Raval. La cara B de Vida privada de Sagarra per donar vida a expressionistes, coreografies sense gairebé peus i sainetejar; perquè Oriol Genís es llueixi amb El duo de l’africana i Mont Plans s’ofereixi com una de les comediantes més singulars del país. I amb una nota sostinguda. Per esperar sense èxit els solos musicals de Carme Sansa i Roberto G. Alonso. I no arriba el gran chimpún, el terrabastall de l’última bomba anarco-musical. Albertí es deixa aclaparar per la tristesa de l’adeu i L’emperadriu del Paral·lel s’esllangueix en un lament anticlimàtic del que podria haver estat un monument teatral a la dissidència. Des de la galeria sona coral i severa “La mar està fresquíbiris...”.

Una declaració escenogràfica que podria haver estat un monument teatral a la dissidència