La Vanguardia (Català-1ª edició)
El swing abstracte de Marco Mezquida
El músic menorquí ‘estrena’ un piano Steinway & Sons centenari
Ramon Súrio
El concert s’anunciava com “La volta al món en 88 tecles” i era un recital especial del pianista Marco Mezquida -disponible a YouTubea l’auditori subterrani de la polivalent Casa Seat. Un espai privat en què a través d’una invitació es pot accedir a concerts i entrevistes, com la que farà Antoni Bassas a Sopa de Cabra dilluns. L’espai té, a més, un altre al·licient, perquè des de fa uns mesos hi allotja un piano vintage, cedit per Marco Mezquida. Però no es tracta d’un piano qualsevol, sinó d’un amb història.
Segons va explicar el propietari, va ser construït el 1923, en temps de Ravel i Gershwin, a Nova York, per Steinway & Sons, “la marca que fa els somnis dels pianistes”. El seu primer propietari va ser un cònsol espanyol que se'l va emportar a Israel per regalar-l’hi a la seva dona pianista. Després, ja jubilats, va acabar a Montsó. I allà va romandre, polsós, fins que els seus nets van decidir vendre'l. La notícia va arribar a orelles de Mezquida, que, amb poques ganes, va anara provar-lo “perquè els pianos envelleixen malament”. Però la seva sorpresa va ser comprovar que encara tenia la sonoritat “melosa, càlida i vellutada” d’un instrument que conservava totes les seves parts originals: la fusta, les tecles d’ivori i les cordes interiors.
El va comprar, però el tenia aparcat a Vic. Fins que va proposar a Casa Seat de tenir-lo exposat i que ell i altres pianistes el poguessin fer servir per donar-li una segona vida. I aquesta era la primera vegada que Mezquida el tocava en públic, poc després d’haver-lo batejat com a Carmen, un nom que associa a “charming”.
Va ser l’estrena del piano i la presentació en societat al seu fill de tres mesos, en una vetllada matutina que va ser excel·lent i molt nutritiva, i que va assolir les dues hores de concert. En el menú una llarga improvisació en què ens va fer viatjar per tot el món, emfatitzant la fascinació que li provoca l’observació de les ciutats, reals i imaginades, com la Ciutat de Parella de les llegendes menorquines. Va parlar amb passió dels seus passejos nocturns per Tòquio i París o del costat zen de Nova York. Tènia tantes ciutats per expressar que al final se li van quedar al tinter, per a una pròxima ocasió, “Les ciutats invisibles” d’Italo Calvino, imaginades per Marco Polo per al Khan dels tàrtars, i que van inspirar aquest concert.
El viatge va començar al llunyà orient, amb les aromes de la música del país del sol naixent, i va acabar amb la posta de sol a San Francisco. Enmig d’un torrent de sensacions que van enllaçar Sudamèrica amb els Estats Units, Andalusia amb Aràbia i Àsia, entre picades d’ullet a valsos i poloneses, amb moments molt de saló de blues i jazz, tant refinat com “barrelhouse”, sense oblidar-se del romanticisme neoclàssic, ni de l’experimentació més agosarada, furgant les delicades tripes de l’instrument amb mans i altres objectes, fins a manipular un so que jugava al contrast entre virtuós i experimental. Cascades de melodies convivint amb moments dissonants, fins a aconseguir el swing abstracte marca de la casa.