La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Barça i la lògica dels dubtes
Un empat a zero entre dos equips que s’estan jugant la Lliga no és un bon símptoma. D’acord que les grades buides de l’estadi expliquen que als dos contrincants els manqués l’esma per, com a mínim, compensar la limitació de forces o de convicció amb l’èpica de la desesperació. Per l’aficionat, condemnat a veure els partits des de casa i amb la distància d’una retransmissió que modifica audiovisualment la percepció de les coses, una temporada tan accidentada com aquesta obliga a canviar alguns hàbits. L’acumulació d’estats d’ànim erosiona la musculatura psicològica del culer més irreductible. Cadascú decideix on situa el principi de la seqüència. Jo trio aquell 20 de febrer de 2020, quan Messi va dir: “Hoy por hoy no nos alcanza para pelear por la Champions”. No era un vaticini; era un diagnòstic. La prova és que des d’aleshores el Barça ha quedat eliminat de dues Champions.
Fins al partit de dissabte han passat tantes coses que en comptes de col·leccionar cromos de jugadors podríem col·leccionar alts i baixos i adaptar-los a les turbulències viscudes per l’equip i pel club. Després de l’empat contra l’Atlètic queden tres partits i encara no podem decidir si “nos alcanza” per guanyar la Lliga, tot i que les aparences no conviden a ser gaire optimistes. És clar que això ho escric avui i que demà, després de jugar contra el Llevant, potser canviï de parer i m’apunti a l’eufòria o al fatalisme que susciti el resultat (una eufòria i un fatalisme que, per coherència amb el guió pandèmic, seran fugaçment efímers).
El problema de la temporada que estem vivint és que passen massa coses. Sembla que ningú vulgui guanyar la Lliga i que tots els candidats s’esforcin per dosificar-se sabent que estan a punt de caure exhausts a causa d’un calendari criminal. El calendari també ens obliga a una variabilitat emocional insòlita, que no ens permet decidir quina ha de ser la nostra actitud de cara a un possible desenllaç. ¿Cenyir-nos al veredicte objectiu de les matemàtiques o seguir una intuïció que, en funció de la nostra cultura militant, serà esperançada o escèptica? Vegem què en diuen els clàssics. Paul Valéry, per exemple, deia que l’esperança és una forma d’escepticisme perquè equival a dubtar durant un moment de la desgràcia.
Aquest any molts culers hem viscut en el dubte permanent. Hem alternat fases de consciència racional de la pròpia desgràcia a partir del burofax, la dimissió forçada de Bartomeu, de l’arribada de Koeman després de l’acomiadament de Setién, l’angoixa de pertànyer a una tribu arruïnada i d’un rendiment esportiu il·luminat pels joves (Pedri, Mingueza, Araujo...), per l’heroisme de la copa feliçment guanyada (amb pròrrogues i tot!) i per una continuïtat tan intermitent a la Lliga que no mereix que puguem parlar de continuïtat.
Total: que sovint no hem encertat la nostra predisposició prèvia als partits. Hem sigut massa indulgents abans de derrotes incomprensibles i injustament fatalistes abans de victòries inesperades. Per això no sabem ben bé què fer amb aquest flàccid empat a zero en un moment de la competició que ens exigia ser desesperadament apassionats. I el més contradictori és que cap estat d’ànim “nos alcanza” perquè encara ens falten cromos emocionals per completar l’àlbum de la temporada. Una temporada amb un final que ens proporciona l’enèsima oportunitat per ser fidels a una credulitat injustificada o a un fatalisme desmentit pels fets.
Sembla que cap equip vulgui guanyar aquesta Lliga i que els candidats no sàpiguen si tindran prou forces per acabar-la