El tobogan del descrèdit

En política, el control dels temps és especialment rellevant. A l’estiu del 2002, als deu mesos dels atemptats contra les Torres Bessones, li van preguntar al cap de gabinet del president George W. Bush si era imminent l’entrada en guerra dels Estats Units contra l’Iraq. La resposta va ser clara i rotunda: “Des del punt de vista del màrqueting, no es llancen productes a l’agost”. L’alt funcionari era conscient que calia preparar emocionalment l’opinió pública i calia triar bé el moment de la decisió.

Després de complir-se un any i mig que l’últim president de la Generalitat anunciés públicament que la legislatura estava acabada, no disposem a Catalunya d’un govern que afronti els imminents reptes de futur. Però és que en aquests 18 mesos hem patit una devastadora pandèmia que ha castigat l’economia i l’ocupació, fins al punt que un 15% dels catalans viuen en situació de pobresa. En aquest context, hi va haver unes eleccions fa tres mesos que podrien no haver servit per a res, pel

Repetir eleccions a Catalunya seria un acte d’irresponsabilitat que no sortiria de franc

tacticisme dels partits que pensen en ells més que en el país. El sol fet que s’atreveixin a plantejar una nova convocatòria electoral resulta un acte d’irresponsabilitat, que segurament tindrà costos, perquè no podran explicar-ho als seus votants. Si Bush va pensar que no es podia anar a la guerra a l’agost, Jordi Sànchez i Pere Aragonès haurien de tenir clar que no poden enviar-nos a un nou enfrontament electoral a les urnes aquest estiu.

Per cert, algú ha d’explicar per què en menys de 24 hores es va passar de sentir Sànchez anunciant que li cediria a Aragonès quatre vots per a la investidura, a fi de que governés en solitari, a sentir que Elsa Artadi proclamava que això no seria de franc. Deu ser que Waterloo sempre ha estat terra de grans batalles i de monumentals desastres. I inspiradora de tragèdies.

Andreu Mas-Colell, que és un far de lucidesa enmig de tanta mediocritat, demanava, en un recent article a l’Ara, que l’agenda política catalana se centrés en la recuperació i transformació econòmica, i suggeria ambicionar que el futur, també polític, estigués marcat per un èxit en aquest front. Però ningú no està per a grans acords, ni per a concertacions tranquil·les, encara que sigui per a la prosperitat de la gent. La política catalana llisca pel tobogan del descrèdit sense que els seus actors s’adonin de l’impacte final que ens espera.