Confiança?

No hi haurà, segons sembla, un govern de coalició entre ERC i JuntsxCat per falta de confiança. Durant bastant temps han estat, ambdues forces, governant conjuntament però ara resulta que no es tenien confiança. S’han pres decisions importants o s’han deixat de fer coses malgrat una manca de confiança. Però mai no s’havia dit; tot semblava que es feia des d’un profund, volgut i sostingut acord. Doncs, no; el que dominava –i no es deia– era una profunda desconfiança. S’han governat els destins de Catalunya des de posicions ben allunyades, capaces de generar significatives i decisives desconfiances. Sorprenent? No. Però reconegut i tan clarament explicitat, no s’havia dit mai. Ara, sí.

I la desconfiança és quantificable. Segons es diu, per deixar governar en minoria a ERC, la gent de JuntsxCat cedirà el vot de quatre diputats. Ni més ni menys: quatre! No es tractaria d’una abstenció de tot el grup parlamentari de JuntsxCat, sinó només i concretament de quatre dels seus membres. Confiança molt limitada i pobrissona. I, encara més, aquesta cessió de diputats, segons es diu, aniria condicionada a un acord entre ERC i els comuns; és a dir, els dipositaris de la reduïda confiança seria aquesta darrera força. Sense els comuns ja no hi hauria cessió. La desconfiança és absoluta, aparatosa; es diria que res és definitiu.

Bé, cal reconèixer que ERC deixa oberta la porta a una futura coalició amb Junts al llarg de la legislatura. Però no s’assenyala com i per quines vies la confiança perduda es recuperaria. Tasca que, en principi, es veu difícil. Tornar a generar confiança quan el trencament està sent tan contundent, requeriria explicacions encara més complicades que les que no s’han donat per explicar el perquè de la pèrdua de confiança. Abans de solemnitzar la recuperació de l’estimació perduda, caldria explicar quan, com i per què un dia es va perdre.

I, entretant, el temps passa. I els problemes no esperen. S’han de prendre decisions que no es prenen; s’ha d’afrontar la crisi tal com la gent la pateix: s’han de donar respostes que estan encallades; establir prioritats que la feblesa institucional no fa possible. Si no hi ha confiança, com a mínim cal buscar alternatives. L’acord, en política, no sempre neix de l’amor; l’interès general i el sentit d’Estat el poden suplir. El que sabem prou bé és que aquesta situació –la d’ara a Catalunya– no convé. Ben al contrari, perjudica; a tots.

Els analistes ens parlen de la indiferència amb què aquesta interinitat desconfiada es viu per part de la societat. Hi ha eufòria per recuperar una certa normalitat, però en aquest procés no es contempla la situació política. “Que s’ho facin; quan es posin d’acord ja ens avisaran!”. Doncs, malament; molt malament. La societat necessita una acció política estable, sostenible, sensible a les necessitats de la gent i al creixement econòmic. La societat vol –li agradaria– confiar. I no pot!

Volem ser optimistes. Confiem en el futur. Els que no ho comparteixin, que no ho facin impossible. Com a mínim que respectin la nostra ambició de tenir confiança. La pandèmia sembla orientada cap al seu control, però les conseqüències econòmiques, socials, culturals ens amenacen molt directament. Superar aquests reptes requerirà moltes coses, però segurament la més important serà la de tenir confiança en nosaltres mateixos. I, ara, ens ho estan posant difícil. I això és una gran irresponsabilitat. En tot cas, hauríem de poder entendre, de veritat, quin és el camí per recuperar la confiança perduda.

Ni en això podem confiar?

L’acord, en política, no sempre neix de l’amor; l’interès general i el sentit d’Estat el poden suplir