L’estampida dels búfals

Van dir que tornarien a casa a les deu i a les dotze tornarien a sortir. En el parèntesi d’aquelles dues hores absurdes van jugar a despistar les multes pels carrerons. I després, del bombolleig de l’emoció, final de l’estat d’alarma, a la proclama equivocada: “Els carrers seran sempre nostres, els carrers...”. Ho vaig veure per l’escletxa de la persiana, com La Vieja del Visillo.

I vinga, a la Budweiser i la llibertat ayúsica. Són els joves que vam ser. Els de vint-i-cinc feliciten els seus pares perquè aquesta setmana els vacunaran a l’engròs; els de vint els donen el condol perquè, ja se sap, la conjura pandèmica, el xip al front, la distopia... Però ells han vist, per fi, que no es poden posar portes al camp.

A l’hipotàlem em va venir a visitar El Comte de Montecristo, que, al final, és la història d’una fuga. Edmond Dantès, desafiant el mar i les roques, s’escapa del seu confinament i continua avançant fins a ser rescatat. Com que tot li és igual perquè tot està perdut i no malgasta possessions qui no les té, com que tant li fa, s’arrisca. “La presó ha concentrat totes les meves facultats intel·lectuals en un sol punt i ha ocasionat que xoquin unes amb les altres. Com ja sabeu, del xoc dels núvols resulta l’electricitat, de l’electricitat el llampec i del llampec la llum”.

Es van anar dissolent com un grupuscle antifranquista i, a poc a poc, després de l’esclat d’hormones, l’estampida dels búfals i el brunzit de l’olla de pressió rapera, va tornar l’enyorat silenci. Una noia, ressagada, va deixar una etiqueta enganxada al fanal. Avui, quan ja m’havia oblidat del paisatge després de la batalla, he baixat a rescatar-la: “Lliures o encadenats?”, diu.

Ens tornarem a equivocar? O desescalem lentament o això no serà més que un altre miratge triler.