Jardineria democràtica

Cal cuidar una democràcia com si fos un jardí. Faig servir aquesta imatge una mica lírica perquè, a la península Ibèrica, de tant proclamar que tenim sistemes democràtics assentats, alguns es creuen que les democràcies són una cosa inamovible, com la muralla xinesa o un búnquer de formigó on es guarda el text constitucional.

No, les democràcies funcionen com jardins que cal anar treballant amb paciència. Si no ho fem, s’ompliran de males herbes i, amb el temps, es transformaran en un bardissar.

A Portugal, hem tingut recentment males notícies respecte al nostre jardí democràtic. Fa poc més d’un mes el magistrat competent es va pronunciar sobre el sumari, ja conclòs, de l’acusació per corrupció, entre altres càrrecs, contra l’antic primer ministre José Sócrates. L’expectació era enorme, el país estava expectant i els canals televisius informatius van transmetre en directe l’avaluació que el jutge Ivo Rosa va fer del sumari al llarg de més de tres hores de lectura.

L’espectacle va ser vergonyós i va deixar la justícia lusitana per terra. Ivo Rosa es va dedicar sobretot a enfonsar la feina del jutge d’instrucció en un to inapropiat, irònic, de vegades sorneguer, en el qual la ciutadania va sentir la remor de fons de les lluites de poder, les rivalitats enverinades que hi ha en el sistema judicial portuguès, sobretot a les grans altures. Per bé que molts dels càrrecs contra Sócrates –que era present en l’acte– van caure, el jutge va considerar correcta l’acusació que aquest polític havia “mercadejat” (aquest va ser el verb que el magistrat va fer servir) amb el càrrec de primer ministre. Les entitats que han dut a terme el sumari han recorregut contra aquesta decisió judicial i encara som lluny de la sentència definitiva. Però el cas Sócrates ja ha recorregut bastants passadissos del seu laberint legal i els dies següents no es va parlar de cap altra cosa a Portugal, oblidant fins i tot el degoteig diari de les xifres de la pandèmia. No sembla fútil saber que és possible que hàgim tingut un president del govern que venia el seu poder. Tampoc no és insignificant comprovar que la justícia lusitana, amb freqüència, no està a l’altura de les circumstàncies.

A Portugal, com a qualsevol país democràtic, es respecta la independència dels tribunals. Però aquest principi, en si mateix bo i correcte, ha donat lloc, amb el temps, al que podríem anomenar un autèntic feudalisme judicial, davant el qual la ciutadania se sent indefensa. Emparats amb la seva autonomia, transformades les audiències en castells senyorials, molts jutges s’han instal·lat en el seu propi caprici. Ivo Rosa podia i havia d’analitzar amb rigor el sumari del procés contra Sócrates, però la manera com ho va fer, gaudint de l’oportunitat per donar espectacle mentre destruïa la feina d’un company davant una enorme audiència, va revelar una falta de sentit comú prodigiosa.

I unes setmanes després va arribar una altra mala notícia: a prop de la festa de la revolució dels clavells, que se celebra cada 25 d’abril, es va saber el resultat d’un sondeig segons el qual només un 10% dels enquestats creia que Portugal era una democràcia “plena”; a més, un 36% considerava que el sistema actual té “molts defectes” i un 47% li atribuïa “petits defectes”. Els portuguesos no estan satisfets amb l’estat present de la seva democràcia. Com que les democràcies són jardins que cal cuidar, algunes veus s’han aixecat demanant una reforma constitucional, que seria la vuitena.

Tot això què té a veure amb Espanya? En realitat, molt. Gran part de l’embolic, de l’enorme confusió que regna a l’arena hispànica, deriva de la incapacitat de cuidar el jardí democràtic, actualitzant-lo d’acord amb els temps. Gairebé 44 anys després de l’aprovació de la Constitució –que només ha estat revisada dues vegades i de manera escarida–, ningú no sap encara, per exemple, què són nacionalitats i què són regions.

De fet, s’havien d’haver desenvolupat, aprofundit aquesta i altres idees constitucionals, i això no s’ha fet. L’estricta lluita pel poder, que és un joc infinit, ho devora tot. Aquesta absència de reajustaments de la llei bàsica contribueix al fet que el sistema democràtic es vagi transformant en una bardissa, plena de brossa, ortigues i males herbes.

Veurem si a Portugal els partits avancen cap a aquesta vuitena reforma constitucional. Permetria canviar coses que no estan bé, com, per exemple, el sistema judicial, que, per descomptat, ha de mantenir la independència, però sense que aquesta es transformi en una total indiferència envers les necessitats de la ciutadania. En el cas espanyol, aquesta actualització constitucional ja és necessària des de fa molt de temps. I ara és francament difícil dur-la a terme, amb els dos partits centrals hipnotitzats per la seva rivalitat. No obstant això, el preu a pagar per aquesta paràlisi constitucional serà altíssim: una part cada vegada més gran de la gent no sentirà la llei bàsica com a pròpia i greus ruptures es perfilaran en l’horitzó. Constitucionalistes, si estimen tant la Constitució, reformin-la.

No fer reajustaments de la Constitució contribueix a transformar el sistema democràtic en una bardissa

LV