La Vanguardia (Català-1ª edició)
De Nuremberg a Chicago
HELMUT JAHN (1940-2021) Arquitecte
Chicago és una de les grans capitals arquitectòniques del món, associada amb figures de diferents èpoques, des dels William LeBaron, Daniel Burnham i Louis Sullivan, que la van convertir en bressol dels gratacels a finals del segle XIX, fins a Frank Lloyd Wright i les seves prairie houses i, més tard, Mies van der Rohe i el seu magisteri modern. En aquesta seqüència espai-temps es va situar després Helmut Jahn (com Mies, també d’origen alemany) amb la seva arquitectura d’acer i vidre, primer amb accents postmoderns, després amb vocació de renovació tecnològica i consciència mediambiental, i va deixar a partir dels anys vuitanta del segle passat la seva empremta al Chicago contemporani. I no només allà.
Jahn, que va morir dissabte en aquesta ciutat americana, amb 81 anys, després de ser envestit per diversos cotxes mentre circulava amb bicicleta, va néixer a Zindor, a prop de Nuremberg, el 1940. Va estudiar arquitectura a la Technische Hochschule a Munic i, amb 26 anys, es va traslladar als Estats Units per matricular-se a l’Illinois Institute of Technology (IIT), on Mies havia tingut una influència decisiva. Jahn ja no tornaria a Alemanya. El 1967 es va integrar a l’oficina de C.F. Murphy, amb qui es va associar, per convertir-se el 2012 en titular únic d’aquest despatx.
La carrera de Jahn va afagar volada el 1985, quan va acabar, al cor del Loop de Chicago, la seu de l’Estat d’Illinois, coneguda com l’edifici Thompson, en honor de qui va ser governador homònim, i on treballen uns 2.000 funcionaris. Allà Jahn va trencar motllos plantant sobre una illa quadrada un edifici d’acer i vidre amb tres façanes rectes i una altra de corba, en què s’inscriu un atri circular, revisió sui generis de la tipologia del capitoli, amb 17 plantes d’alçària, la mateixa que té l’edifici, molt baix en comparació amb els limítrofs. La disposició dels plans de façana, que semblen una cascada; els seus colors blavosos, i, sobretot, l’espectacular atri interior –també les fredes temperatures que s’hi registraven a l’hivern, i les molt caloroses de l’estiu– van fer que aquesta obra generés empatia i debat.
La pulsió postmoderna inicial de Jahn –explícita en un projecte com el de la North Western Terminal (1979), a Chicago, clara a les torres de Liberty Place (1987), a Philadelphia, que evoquen amb arestes tallants el projecte del cèlebre Chrysler novaiorquès– deixaria pas a altres obres amb una aposta més decidida per la innovació tècnica. No debades, Jahn definia la seva producció com a archi-neering, una fusió d’arquitectura i enginyeria.
Mereix una menció en aquest sentit la United Terminal a l’aeroport O’Hare (1987) de Chicago, amb una successió de pòrtics metàl·lics en què ressonen ecos de les grans estacions ferroviàries europees del segle XIX. O la Biblioteca Joe and Rika Mansueto (2011), a Chicago. Autor d’edificis en quatre continents, Jahn va rubricar, entre d’altres, la seu central de la Unió Europea a Brussel·les (1999), el Sony Center (2000) a Berlín –una de les peces més espectaculars i de més dimensió a la renovada àrea de Potsdamer Platz– o l’aeroport de Bangkok (2006).
A més d’un arquitecte de projecció global, voluminosa cartera de comandes i experiència com a docent a Yale, Harvard o l’IIT, Jahn va ser tot un personatge. Alt, amb una cabellera abundant, ben plantat, impecablement vestit, esportista, navegant i conductor d’esportius, va brillar com una figura seductora. Com un precursor dels star-architect o de les celebrities, en el seu cas amb obra sòlida, que ja ha deixat enrere la seva millor hora, però que encara l’avala.