Estampes del planisme (ii)

L’any 2013, l’economista italoamericana Mariana Mazzucato va publicar un llibre que ha acabat tenint una influència política enorme que els plans de recuperació postcovid han contribuït a posar de manifest i a augmentar: The entrepreneurial state: Debunking public vs. private sector myths (Anthem). L’autora hi argumentava la necessitat de repensar el paper de l’Estat en l’economia i d’apoderar els governs perquè la dirigeixin a través d’inversions públiques estratègiques i transformadores. Les traduccions italiana i espanyola, que van aparèixer poc després, es titulaven respectivament Lo stato innovatore (Laterza) i El estado emprendedor (RBA). La raó per la qual a la primera apareix innovatore en lloc d’entrepreneurial cal anar-la a buscar als seixanta. Va ser aleshores, el 1967, que Giuseppe Petrilli, president durant dues dècades de l’Institut per a la Reconstrucció Industrial (IRI) italià va publicar Lo Stato imprenditore: validità e attualità di una formula. Aquesta obra es va traduir més endavant al castellà com El estado empresario (Epesa, 1972), que és títol amb què també s’hauria publicat l’assaig de Mazzucato a Espanya si no fos per l’èxit absolut de la retòrica neoliberal en el foment del neologisme eufemístic “emprenedor” com a substitut del substantiu tradicional “empresari”, negativament connotat. La traducció a l’italià de l’entrepreneurial de la versió original del títol de Mazzucato també és evidentment eufemística. En aquest cas, el que convertia l’expressió stato imprenditore en un tabú era que, a causa del vell llibre de Petrilli, evocava una època que es volia evitar que els lectors associessin amb

Mariana Mazzucato argumenta la necessitat de repensar el paper de l’Estat en l’economia

el canvi de mentalitat que Mazzucato pretén promoure.

A Itàlia, l’IRI encara s’associa amb una col·laboració publicoprivada clientelar i parasitària i amb sospites de malversació. Potser aquest és un dels motius pels quals ni a la bibliografia del llibre de Mazzucato se cita Petrilli ni als capítols s’esmenta la famosa “fórmula IRI”, que, antany, quan s’usava per explicar el “miracle” econòmic italià, es presentava com un model d’intervenció de l’Estat en l’economia i de la relació simbiòtica entre el sector públic i el sector privat. Tampoc no es diu absolutament res del pla Monnet ni del planisme francès de l’època daurada, que va convertir les portes giratòries en un lloc tan transitat com el camp base de l’Everest. A l’hora de buscar exemples, Mazzucato prefereix parlar del desenvolupisme ocult dels EUA i de la sovint desatesa funció de l’Estat en el creixement del Japó als anys 1960 i 1970 i en la industrialització d’altres economies de l’Àsia oriental. Resulta fins a cert punt comprensible que, quan es ven un nou model d’Estat, es tendeixi a dissimular que el repensament que es planteja és un “revival” del gloriós paper que havia interpretat de manera a vegades galdosa en un passat no gaire llunyà. Però, si es vol evitar extraviar-se en els mateixos indrets, convé tenir present que, en aquest segurament desitjable viatge al futur, el camí d’anada és, de fet, un camí de tornada ben descrit als mapes.