La Vanguardia (Català-1ª edició)
Miró, Picasso, Perucho i Palau, la llavor fecunda
‘D’un roig encès’ explora la relació dels dos pintors amb els dos poetes des dels anys quaranta, a la Fundació Palau i Fabre
L’art va de la mà de la vida”, diu Julià Guillamon. Aquesta és la idea que resumeix l’exposició D’un roig encès. Miró, Palau i Fabre, Perucho, Picasso, que es pot visitar a la Fundació Palau, de Caldes d’Estrac, fins al 19 de setembre. Comissariada per Guillamon, amb la col·laboració d’Eduard Vallès, la mostra comença amb l’amistat dels dos joves poetes als anys quaranta, que s’estén a Miró i després a Picasso, i que desemboca en la publicació de dos llibres que van situar Catalunya en l’imaginari universal dels dos artistes: Picasso a Catalunya, de Palau i Fabre (1966), i Joan Miró i Catalunya, de Perucho (1968).
“Palau i Perucho eren dos joves inquiets –explica Guillamon–. En aquell clima fosc de la postguerra buscaven coses per sortir de la foscor, i una va ser Miró. El van anar a conèixer i van quedar en estat de coma. I després s’hi va afegir Picasso”. D’aquesta relació, van sorgir un seguit de complicitats i col·laboracions, que van culminar en aquells dos llibres. “Picasso va estar molt content que un estudiós com Palau exhumés els seus anys catalans –afirma Vallès–, i aquest humus que es forma és el que fa que Picasso doni un miler d’obres al museu de Barcelona”.
El Museu Picasso havia estat creat l’any 1963, però no és fins a aquesta donació de l’artista el 1970 que no adquireix rellevància internacional. És per això que els organitzadors consideren tan important la relació personal que s’estableix entre tots quatre i que l’exposició retrata. “Es produeix per primera vegada un relat sistemàtic de la relació de Picasso amb Catalunya”, apunta Vallès.
Guillamon en detalla la cronologia: “Palau demana a Miró col·laboració per a la seva revista clandestina Poesia i després hi porta Perucho i altres personatges. Tots van quedar molt marcats per Miró, i els poetes van escriure poemes sobre la seva obra. Llavors, Palau se’n va a París, on coneix Picasso, i Perucho, l’any 1955, és destinat a Gandesa com a jutge. Va a parar a Horta de Sant Joan i descobreix la presència de Picasso. Hi porta Pomés, Miserachs i Palau, que investiga la zona, com havia fet amb Gósol. I situen Horta al mapa”.
La clau és la relació personal. “S’entenien perquè no era una relació massa intel·lectual –diu Guillamon–. Quan Palau i Perucho porten el llibre a Picasso, a Perucho se li acut portar-li unes perdius guisades d’una fonda de Calaceit. No és només la relació d’uns senyors estudiosos amb els artistes, sinó una relació que va més enllà. En el cas de Perucho i Miró, Albinyana i Mont-roig són fonamentals per la relació amb la terra, que són dos temes importants per a tots dos”. I Vallès afegeix: “Era una relació tel·lúrica. Els unien tres elements comuns: una xarxa personal, una xarxa literària i aquestes dues publicacions a la Biblioteca de Arte Hispánico”.
L’exposició de la Fundació Palau mostra dibuixos, litografies, llibres dedicats, documents i fotografies, procedents de la col·lecció de Perucho, dels fons de la fundació i de les aportacions d’altres persones o entitats que van participar en els dos llibres. També s’hi presenten obres de Picasso i Miró, procedents de la Fundació Miró, el Museu Picasso de Barcelona i de col·leccions particulars, acompanyades per fotografies de Leopoldo Pomés i Xavier Miserachs. “Hi ha 130 peces, entre obres i documents, 50 són de Miró i 25 de Picasso. I el que demostra que és una exposició molt personal és que la majoria estan dedicades”, conclou Guillamon. A més, s’hi pot visitar la col·lecció permanent de Picasso de Palau i Fabre.